La poesia es quelcom subjectiu. Això tothom ho té clar. Doncs llavors per què s’ensenya i es avaluable com a part d’assignatures instrumentals al segon cicle d’ESO i al Batxillerat (quan es s’estudia literatura de debò)?

Les meves interpretacions del més senzill poema divergeixen abismalment de les de la meva professora de llengua castellana, situació que m’ha inspirat aquest post. Evidentment, la meva cultura literària es escassa (sempre va bé arrosegar-se sense orgull per inflar-se a la mínima de canvi) i no puc reconèixer certs recursos literàris i/o encriptacions metafòriques per simple falta de pràctica, però jo entenc una composició lírica com un tot: si com a mínim hem entès que el poeta estava trist o endevinem, ni que sigui parcialment, les sensacions que atravessàven el seu cos en el moment d’escriure-la, hem triomfat com la xocolata amb xurros.

La meva tesi irrefutable (als meus ulls, es clar xD) es que la poesía es sentiment i la rima, les paraules, la mètrica, els recursos diversos, constitueixen la canonada que ens ho porta (igual que també podríem blasmar els nostres sentiments en un quadre abstracte o en un solo de guitarra), que si que es important, però no tant com l’impagable bé que canalitza: les sensacions i sentiments que permeten al poeta evadir-se dels seus problemes. Això la majòria de la gent ho pot entendre (i els que no ho entenen, el que els passa es que no volen obrir-se a la lírica), però quan intentem compendre el sentit d’una poesia, la cosa es complica, perquè el poeta (alerta! o poetessa, que m’he deixat de citar-ho en la resta de mencions del substantiu masculí) pot explicar qualsevol cosa en la poesia i de qualsevol manera, enrevesant-ho més que els postsimbolistes… Però el sentit només el sap el poeta i es l’única persona, que encara que no s’hagi tret ni la ESO es l’única persona capaç d’interpretar el seu propi art a la perfecció. Aviam si aquest post de La cosa pública us ajuda a entendre’m…

Així doncs, no hi ha cap manera objectiva d’avaluar l’aptitud (potser sería millor parlar de receptivitat?) de l’alumne per la lírica, almenys pel que fa a interpretació conceptual de la poesía. Bé, si que hi és… sería l’aptitud d’obrir-nos i exprimir els nostres sentiments, deixar-los rajar, amb subtilesa o sense cap mena de control, sobre una fulla de paper o contra un teclat; o, evidentment, deixar que les gotes de sentiments vesades per algú altre caiguin dins nostre. Jo això ho avualaría convidant a un café (o a una truita de marihuana, tot depen de l’avaluat, es clar) a un alumne i sostenint-hi una llarga tertúlia literària… així que per compartir diletàncies amb gent que a pesar de la seva innata capacitat (cogito, ergo sum?) de compendre els sentiments de la poesia, es nega a fer-ho, val més seguir refent a l’estil do it yourself les poesies de Ruben Darío… quanta humillació un retorn al blog espectacular (ja sé que a tu no t’ho sembla, tros de paràsit que en comptes d’estar fent coses millors estàs llegint això), per a què? Per a tornar on he començat.

Que finiquiteu de gust aquesta setmaneta abans de les vacances commemoratives de l’agonia del primer hippie comunista conegut!

Tags: Consciència by Arcangelo
No Comments »

Se m’han escapat multitud de títols nominats als Oscar: Brokeback Mountain, Good night and good luck i d’altres que potser no m’han sabut tant greu o que no estaven nominades. Però la butxaca d’un adolescent no està per anar al cinema cada cap de setmana, o així s’excusen els meus amics xD.

El cas es que dissabte vaig anar a veure Crash, Colisión, Topada, com li volgueu dir. L’oscaritzada amb la distinció de millor pel.lícula no decepciona i menys als que com a mi, ens apasionen les històries paral.leles i/o creuades. I es que es precisament en aquest aspecte en que Crash esdevé (i permet-me, lector sensible que parafraseji a Ali-G) del bo el millor i del millor, el superior. Pulp Fiction era un conjunt de rectes secants que es tallaven entre si de formes més que curioses; Traffic vindría a ser un exemple del mateix però amb un estil més fred i racional, però Crash es incomparable: eleva l’art d’encreuar vides i històries a l’enèsima potència. Un espiral de molts braços, que desorienta quan comença a formar-se fins que al clímax, tots els braços coincideixen al centre, describint un últim gir sublim, impecable, subtil i perfectament factible. M’agradaria trobar la pel.lícula que es capaç de batre a Crash combinant històries o millor no… ho posaría perdut de saliva i altres fluids més compromesos de nombrar.

A part de tot plegat, el xoc d’interpretacions magnífiques que s’hi produeix deixa l’espectador inmòvil al seient. Cap actor acapara massa temps de la cinta, així que sembla que tots optin per fer-ho el millor que poden en els seus minuts de glòria. Hi han diferències abismals però fins i tot Brendan Fraser o Ludacris fan interpretacions mitjanament competents, no desentonen. Però em fa l’efecte que desprès del temps que Paul Haggis ha estat contenint el seu potencial com a director, aquest es deu d’haver treballat els consells que calia a donar a cada actor en cada moment. Però bé, gallifante també en aquest aspecte.
M’ha agradat el símil amb la velocitat dels cotxes i el ritme de vida i com això acaba generant l’idea de gent que es creua (la descripció retòrica de la pel.lícula parla de topar), constituint així l’estuctura de la pel.lícula; el continent. El que fa d’aquesta estructura quelcom complex es el contingut: el racisme. Un tema fotut de tocar i més un un pais heterogàmic i retrògrad a la vegada com es els Iunaited Esteits of Amewrica. Crash té un puntet de cinema polític força ben aconseguit: toca una part important de les òptiques existents sobre el racisme, tant dels que hi estàn a favor com dels que hi estàn en contra o de personatges que com el fiscal del districte, en Rick (Brendan Fraser), usen el tema per a profit personal. També, un punt especialment treballat es que els personatges racistes acaben moderant la seva postura en major o menor mesura, sense acabar resultant fastigosament progre, deixant-nos clar que sense racisme ens entenem millor. Crash no es antiracista, es completament neutral i la seva neutralitat fa que veguem que el racisme es una opció antinatural, il.lògica.
I bé… també, plans colpidors, entenedors per a forces escenes i que eviten el cert convencionalisme dels actes impactants (la dona d’en Rick, la Jean, caient per les escales, en Farhad disparant a a la filla d’en Daniel), es nota la mà experta d’en Haggis en el montatge…

En fi, la cosa es que l’aneu a veure mentre pogueu o la llogueu quan estigui disponible, però sobretot no us la baixeu, les pel.lícules de la seva talla no s’ho mereixen ;P!

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

M’he trobat això a cal pianista del bordell:

Todo cineasta, todo comunicador, sabe que esa reacción es sagrada. Queda muy bien despreciar el cine comercial, pero nadie puede negar que el público es soberano. El drama, el teatro, el cine… Son la máxima expresión de la democracia. Se convoca al pueblo para conmoverle, divertirle, hacerle estremecer…

Jamás para provocarle un bostezo. Si el público se aburre, se larga.

El pianista venia dient que el cinema culte aborreix i defensa que Torrente 3 s’hauria d’haver endut el Goya a la millor pel.lícula (sorprenent, si, però us en passo l’enllaç permanent i opineu vosaltres mateixos). Em pensava que no era difícil fer cinema bo (m’es indiferent que sigui culte o no) i no aborrir l’espectador, però es veu que a Espanya hi ha aquest problema… (però tampoc miro cinema espanyol, per la senzilla raò que hi ha una millor oferta extrangera)

Tags: Cites by Arcangelo
No Comments »

Diria que es el primer cop que actualitzo un blog des d’un lloc que no sigui Lleida ciutat. Em trobo a Cerler, concretament al preciòs apart-hotel que la cadena HG té en aquest bonic (si bé a causa de l’especulació immobliliaria) poblet del Pirineu aragonès.

He vingut amb els meus tiets, amb la intenció principal de fer surf de neu, ja que vaig deixar interrompuda la meva pràctica d’esports d’hivern fa tot just dos anys (amb la fi de la setmana blanca). Vam arribar divendres per la nit junt amb una nevada de cal dèu. Avui tot el dia ha estat ennuvolat i amb prou feines hem vist el Sol entre dos quarts de tres i dos quarts de quatre de la tarda, just abans de tancar les pistes.

Tot plegat no m’està resultant gaire productiu a part d’augmentar les meves relacions i tracte amb la mainada rebel (de fet això es una trobada d’un cercle social reduit de determinada escola lleidatana…) i d’haver-me acabat ja dos dels tres llibres que em vaig endur… la qual cosa vol dir que s’aproxima una crítica del sisé llibre de Harry Potter i que aviat desapareixeràn dos títols de la llista.

Tornaré a Lleida demà per la tarda, amb el temps just de retocar el treball del llibre de Romeo i Julieta, així que espero que el vent i la neu em deixin pujar a pistes demà a veure si aconsegueixo desenvolupar la meva habilitat innata sobre una taula d’snowboard (de la que per cert, avui n’he arrencat un vis xD).

Tags: Vida i misèria by Arcangelo
No Comments »

Un gueto es un espai d’ambient viciat, d’olor de resclosit, endogàmic, automarginat… que desafortunadament cada cop abunda més a les ciutats catalanes. No tinc res en contra de la immigració. Es més, mentre el país tingui unes taxes demogràfiques que preveguin una inversió progressiva de la piràmide demogràfica (avui en dia, la ESO ha esdevingut un vertader màster de demografía i població, es nota?), hi estic molt a favor. Però els guetos, barris xinesos, per entendre’ns, són quelcom dolent, només per una subjectivitat progresista com es la manca d’integració, que fomenta el poc coneixement de la cultura local, la ignorància, la manca d’iniciatives (talment com estavem al seu país d’origen), que a la llarga acaba desembocant en una activitat delictiva generalitzada.

Doncs el gueto al voltat del qual gira aquest post subversiu no té un barri concret, tot i que en alguns llocs hi és (sobretot a les grans ciutats) i que potser sería millor anomenar-lo lobby. Gueto o lobby, es la bombolla elitista que han creat els homosexuals al seu voltant, farcint-ho tot de glamour, cultura i classe.
La cosa es que he començat a cobar aquest post quan a Vilaweb vaig topar amb això:

Barcelona serà la seu dels EuroGames 2008
Els jocs esportius organitzats per la federació de gais i lesbianes
Barcelona serà la seu dels EuroGames del 2008. La Federació Europea d’Esports per a Gais i Lesbianes (EGLSF) ha escollit la ciutat com a seu dels EuroGames 2008 en l’assemblea anual que s’ha fet avui a Budapest (Hongria). Serà la desena vegada que es fa la competició, i és previst que hi assisteixin uns cinc mil esportistes i prop de trenta mil visitants. Els EuroGames ja s’han fet a ciutats com Paris, Berlín, Hannover, Frankfurt i Utrech.
Eugeni Villalbí, responsable del col·lectiu gai, lèsbic i transsexual de la Generalitat, ha assistit a la reunió de l’EGLSF, on el col·lectiu Panteres Grogues ha defensat la candidatura barcelonina per ser la seu dels jocs del 2008. Els jocs tenen el suport del consistori i de la Generalitat i encara que estiguin pensats per a esportistes homosexuals, hi pot participar qualsevol atleta.

I l’espurna incendiària (no hi havia un antiblog que es deia així? xD) de tot plegat ha estat aquest altre post a Vida i reflexions d’un arqueòleg glamuròs, en que en Roger, fart de que el col.lectiu homosexual sigui la riota dels heterosexuals hi proposa una sana oposició: acudits en contra dels heterosexual. Trobo bé que els homosexuals reivindiquin els drets que tenen i milions de vegades millor que els aconsegueixin, per què son persones, com jo… i com tothom que em cau bé xD. Però de debò es normal autoexaltar-se i aillar-se en aquest grau?

Està bé que hi hagin associacions d’homosexuals, com n’hi ha de cecs (quelcom que en teoria dificulta el dia a dia de l’afectat/-da) o de superdotats (quelcom que ho hauria de facilitar), però d’aqui a fer uns jocs esportius internacionals pensats per a esportistes homosexuals (si bé també hi poden participar esportistes no-homosexuals), penso que s’han passat tres pobles. No ho vull prohibir ni condemnar, però en que es diferència (deixant de banda palmarès, rendiment, efectivitat i tot el relatiu a les victòries, per dir-ho d’alguna manera) un esportista homosexual d’un d’heterosexual? La resposta es aclaparadorament fàcil: EN RES. Necessiten, doncs uns jocs esportius internacionals (que suposaràn grans despesses que pel que sembla acabarà assumint en part la Generalitat) diferents dels ja existents campionats internacionals? La resposta es negativa.

Tot plegat es una resposta, més o menys conscient però no gaire racional del col.lectiu homosexual al sector heterosexual que els ha marginat des de la consolidació del patriarcat com a sistema familiar i jeràrquic a les societats arcaiques (o potser més tard amb la consolidació del cristianisme, però quatre o cinc mil.lenis no m’importen massa ara mateix). El rencor d’una història  contra els homosexuals i el d’una vida amb més o menys (per desgràcia més que menys) burles o ofenses físiques i psicològiques esclata i ho fa amb conductes com aquesta. No es pas dolent, senzillament es una cosa que es veia a venir que passaría, el dolent no es que passi, si no que ha pogut passar.

Segles d’homofòbia han desembocat en una paradoxa (més aviat redundància) majúscula: els rebutjats acaben per rebutjar. Com? Es fiquen a si mateixos en un gueto. Algú recorda el que he dit que passava als guetos?

Tags: Societat by Arcangelo
No Comments »

He rebut això a l’e-mail… molt bo, tot i que fora de l’escenari de la paròdia i la comèdia autobiogràfica ho hauria de rebatre (almenys jo, no sé que pensen la resta de nois que preferirien que perdès el Barça per poder passar una nit amb la xicota).

DIARIO DE ELLA

El sábado por la noche lo encontré raro. Habíamos quedado en encontrarnos en un bar para tomar una copa. Estuve toda la tarde de compras con unas amigas y pensé que era culpa
mía porque llegué con un poco de retraso a mi cita, pero él no hizo ningún comentario. La conversación no era muy animada, así que le propuse ir a un lugar más íntimo para poder charlar más tranquilamente. Fuimos a un restaurante y él se seguía portando de forma Extraña.
Estaba como ausente.
Intenté que se animara y empecé a pensar sería por culpa mía o por cualquier otra cosa. Le pregunté y me dijo que no tenía que ver conmigo. Pero no me quedé muy convencida. En el camino para casa, en el coche, le dije que lo quería mucho y él se limitó a pasarme el brazo por los hombros, sin contestarme. No sé cómo explicar su actitud, porque no me dijo que él también me quería, no dijo nada y yo estaba cada vez más preocupada.
Llegamos por fin a casa y en ese momento pensé que quería dejarme. Por eso intenté hacerle hablar, pero encendió la tele y se puso a mirarla con aire distante,como haciéndome ver que todo había terminado entre nosotros. Por fin desistí y le dije que me iba a la cama.
Más o menos diez minutos más tarde, él vino también y, para mi sorpresa, correspondió a mis caricias e hicimos el amor. Pero seguía teniendo un aire distraído. Después quise afrontar la situación, hablar con él cuanto antes, pero se quedó dormido.
Empecé a llorar y lloré hasta quedarme adormecida.
Ya no sé qué hacer. Estoy casi segura de que sus pensamientos están con otra . Mi vida es un autentico infierno.

DIARIO DE ÉL

Ayer perdió el Barça. Al menos eché un polvo.

Tags: Humor by Arcangelo
No Comments »

Sembla mentira que una cançò trista com aquesta pugui transmetre sensacions tant diferents com fa Miguel, dels càntabres La fuga, en les seves dues versions: una rockera (inclosa dins el disc Calles de Papel) i una en balada (inclosa dins el disc A golpes de rock and roll).

Miguel duerme en la calle Juan XXIII,
por la tarde lo verás tocando en la Principal…
Su guitarra siempre fiel duerme junto a él
lo que saca pa comer y pa beber…

Canta a un corazón que esta cansado de vivir
siempre fuera de control…
Busca la ilusión que le vuelva a hacer reír…
Solo tiene una canción…

Si hace frio abrígate con cartones;
y la piel arrugada sabe que
es el precio de nacer
lejos del dinero, tan lejos del poder.

Ayer Miguel se fué,
a su entierro no fué ningun rey.
Nadie lloró por el.
Su guitarra se calló,
peró su voz aún la puedo oir
por la calle Mayor…

Canta a un corazón que esta cansado de vivir
siempre fuera de control…
Busca la ilusión que le vuelva a hacer reír…
Solo tiene una canción…

Tags: Cites by Arcangelo
No Comments »

Avui he tingut el plaer d’assistir a tres projeccions de l’Animac 2006 amb la grata companyia de l’Eli. Ja hi vaig anar en una ocasió, a l’Animac, però va ser una sortida escolar i tampoc vaig mostrar gaire interès pel poutpourri incomprensible que desfilava davant els meus inmadurs ulls (ara son més miops i una mica, no gaire, més madurs). Però bé, com que últimament cultivo la meva faceta pedant-pija-tinc molta cultura, quan l’Eli em va propossar d’anar-hi, no vaig dubtar.

L’Animac es la mostra internacional de cinema d’animació de Catalunya, en la que al llarg de 4 dies (en la present edició del 2 al 5 de març) el bo i millor de l’animació internacional i intertemporal es dona cita a la capital de les terres de Ponent. Aquest any, el desé, ja, destaca per la presència d’escoles d’animació d’arreu del món, així com més joies animades del que ja es habitual.

Eguany, una de les retrospectives que prometien més era la que girava al voltant de l’animació surrealista (que consta de quatre projeccions, una cada dia) i la d’avui (5 curts que al final han esdevingut 4, sintetitzada sota el títol global de La Gran Aventura) ha estat indiscutible a la nostra agenda (tot i que tampoc ho duiem gaire planificat). No sabia que m’esperava, però no m’ha acabat de fer el pes, principalment per la narració en francès ràpid i incomprensible (per als que som francoparlants amateurs de crèdit variable, es clar) de Monsieur Tete (però que no requeria un coneixement exhaustiu del francès en molts dels seus acudits i plantejaments, vertaderes perles) o pel surrealisme dut a l’extrem i ritme infumable d’El Circo. Lamentablement, degut a problemes tècnics no hem pogut veure el curt del director txec Jan Svankmajer (una cita del qual sintetitzava la projecció), malgrat que una de les imatges d’aquest curt va ser una de les que em va fer interessar-me per la tercera projecció dins la retrospectiva surrealista. I finalment, lloo el curt Las partes de mi que te aman son seres vacios, de Mercedes Gaspar, una obra que mescla una estètica alegre (originalment havia posat que m’havia recordat als dissenys d’Agatha Ruiz de la Prada), gore, manca d’educació a taula i erotisme. Es díficil trobar raons per a manifestar apreci per quelcom surrealista: senzillament t’agrada i punt.

Desprès de La Gran Aventura, hem vist una pel.lícula txeca de l’any 1958, en versió original subtitulada en un color molt mal triat. El llargmetratge en qüestió s’anomena Vynález Zkázy (L’invent diabòlic) i està basat en una novel.la de Jules Verne (ja vaig dir a la meva professora de literatura que odio aquest bon home). Es una pel.lícula innovadora (al seu temps xD) que destaca per ser la primera en usar un estil que marcaria les generacions de cineastes futures: el mysti-mation. En desconec els tecnicismes, però per entendre’ns es quelcom relacionat amb la combinació d’imatges animades i imatges reals, molt útil quan no es tenien els mitjans tècnics suficients per a crear efectes especials com ara explosions, grans construccions, etc. (i per animar-nos la infància amb pel.lícules com Space Jam). A mi no m’ha agradat gaire pel realisme flipat que destil.len les novel.les de Verne i probablement per que tampoc em son simpàtiques les pel.lícules en blanc i negre.

I desprès de veure una de les pel.lícules més antigues que hauré vist en ma vida, hem sortit a buscar un refrigeri (llaminadures cancerígenes a llarg plaç) i a tornar-hi! Aquest cop, amb una lleugera desconfiança per part meva, ja que el nom de la projecció no està gaire ben triat: Brou 1. Els Brous (el primer projectat el dijous i avui, i el segon projectat el divendres i demà) son sel.leccions del millor de l’animació internacional (sorprèn no trobar-hi anime xD) al llarg de la temporada (en aquest cas el 2005).

L’únic inconvenient (per a mi, es clar) de la projecció ha estat el fort accent i la rapidesa de la narració de At the Quinte Hotel, en que sembla que la narració prengui més força que no pas l’animació en si, ja que les imatges són de gran bellesa però carents de sentit sense un suport narratiu. Degut a la necessitat de narració i la poca adequació d’aquesta pels que no dominem prou l’anglès, es que ens perdem l’impacte visual de les imatges mentre seguim uns subtítols que van increiblement ràpid. Per la resta, Drawing lessons i I turn my face to the forest floor han estat bé, tot i que no m’han agradat gaire, per la estètica desdibuixada que prenen (es curiòs que em desagradi l’única estètica pictòrica que sería capaç de crear). Però tot i així, la banda sonora de I turn my face to the forest floor es sublim, imparable… notes sense sentiment que t’acaricien el cervell mentre mires com ninots abstractes es maten entre ells. I finalment, les perles de la jornada, curts d’animació pels quals val la pena aguantar una pel.lícula en blanc i negre en txec i de l’any 58 (i el que faci falta): The Old Crocodile, Guy101, Clik-Clak i Pro-Ivana duraka (em sembla que traduit del rus com Ivan el beneit), en que molts gèneres humorístics es donen cita en varis suports, des de l’animació convencional (digital i clàssica) a un tribut força curiòs a la imformàtica i internet a Guy101, sens dubte, el millor curt del Brou 1.

Bé… això es tot el que jo he vist de l’Animac 2006, de moment, que encara podria ser que demà hi tornès, que hi dius, Eli? xD

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Avui he assisistit a una conferència a la EOI de Lleida a càrrec d’en Pere Gallardo, cap del departament de filologia anglogermànica de la URV, sobre el paper de les dones-robot a la ciència ficció. Un tema estrany i que sembla que dona molt poc de sí… Si hi he anat ha estat per obligació ja que formava part de la classe d’anglès d’avui a la EOI.

El títol de la conferència era poc menys que curiòs i impactant: Female robots and other beings, i tot i estar plagat d’una banalitat freak que m’ha fet dubtar de l’interès que aquesta poguès tenir per a mi, he sortit de l’EOI divagant respecte del que he sentit. I si bé es sobre quelcom poc interessant, el dr. Gallardo té molta raò.

Resulta que als seus inicis (la referència coneguda d’això es Frankenstein, a l’era victoriana, tot i que no compleix amb les característiques aqui citades) la ciència ficció era un génere fonamentalment fet per homes i per a homes (i com ràpidament heu deduit l’excepció més notable fou precisament Frankenstein, de Mary Shelley) cosa que feia, que a pesar de la modernitat associada aquest génere (una falsa connotació progressista), hi haguès un conservadorisme latent, sobretot apreciable en els ens mecànics amb forma de dona.

A les novel.les clàssiques de ciència ficció (segons per a qui les millors degut a l’opinió cada cop més generalitzada que aquest génere ha caigut en la repetició) els robots femenins tenien papers arquetípics associats a les dones: cuidar la mainada i fer feines de casa en general… i fins i tot acabar amb una causa justa o esdevindre la perdició masculina (fémme fatale). Això ens porta a una mena de crítica contra la ciència ficció (de la que per cert, Gallardo se’n considera un gran lector) en la que podem apreciar que fins i tot en els nostres arquetips de ciència ficció, la dona está molt menyspreuada. Per a fer-nos adonar d’això ens ha ensenyat un parell d’imatges en que apareixien robots fent feines de casa i tots tenien la forma d’una dona. De fet, en el supósit que poguèssim comprar un robot per a fer-nos les feines de casa, ni ens plantejaríem per que no hi ha robots en forma d’home.
Gallardo ha citat varis exemples per il.lustrar els arquetips de robots femenins, del qual només recordo Metrópolis, l’arxiconeguda pel.lícula muda dirigida per Fritz Lang, probablement per que era l’únic exemple que em sonava d’alguna cosa… Tot plegat poc útil però molt aclaridor respecte al llast que la ciència ficció penja a la llibertat femenina, encara molt lluny segons on.

I per cert, a partir del 1960 (Gallardo sosté que fou amb el còmic Barbarella) això cada cop s’ha anat reduint, així que, poca lluita ens queda per guanyar…

Tags: Lletres, arts i cultura, Vida i misèria by Arcangelo
2 Comments »

Moltes vegades m’he plantejat treballar una mica la meva personalitat per aconseguir tenir una mica de voluntat, per acabar les coses tal i com les començo i que no em costi tant posar-me a treballar. Però cada cop es una tasca més feixuga…

L’any que ve començaré a cursar batxillerat i si bé diuen que a la meva escola es especialment fàcil, hauré d’estudiar força més que a la ESO (independentment del batxillerat que acabi cursant), cosa que sóc incapaç de fer seriosament. I no es només l’estudi, sinó que també son els deures, els treballs… no es que em costi fer-ho, sinó que em costa posar-m’hi i em distrec amb molta facilitat. Però crec que el problema principal continua sent que m’hi posi.

I no només en els deures, aquest estiu passat em van oferir el meu primer treball remunerat. 200€ per endreçar unes 30 capses plenes de penjadors i ho vaig rebutjar a pesar de que passava una crisi econòmica. Per què?

Es curiòs que pretenguem entendre les ments alienes si amb prou feines comprenem la nostra.

Tags: Consciència by Arcangelo
3 Comments »