Entries Tagged as ''

Sensibilitat atea

Avui Emili Teixidor ens obsequia amb un magnífic article al setmanari Presència… del que en voldria citar una part:

Festa. TV3 va retransmetre la festa musulmana del xai, segurament per solidaritat amb els immigrants d’aquesta religió. Moltes dones es van sentir ofeses perquè només hi havia homes. I molts defensors dels drets dels animals també, perquè això de festejar la mort de centenars de xais es més propi d’un funeral. Es clar que també es pot dir el mateix del fet de matar els galls per Nadal, però això no ho retransmet la televisió. Justament els dies de la festa era a BCN Michel Onfray, l’autor del llibre qua ha publicat Edicions del 1984 i Anagrama titulat Tractat d’ateologia, en el qual es repassa les barbaritats que han comès els monoteismes -cristià, musulmà i jueu- contra la humanitat i la ciència. Com deia la M. Aurèlia Capmany, ¿qui respecta els ateus i els agnòstics? Sembla que només les religions monoteistes mereixin consideració. ¿I els catalans de tota la vida que no creuen? Amb l’excusa del multiculturalisme, ens etziben cada cerimònia religiosa que fa tremolar! Els catòlics sempre es queixen del que fereix la sensibilitat dels creients, però quan els bisbes parlen -sobretot per la ràdio- ¿no fereixen cap sensibilitat? ¿I els ateus, no tenen sensibilitat? ¿No se senten ferits amb les cerimònies religioses a la TV?

M’encanta Teixidor perquè pasa el dit per sobre de la llaga, però no l’hi entafora. Molt recomanable també la resta de l’article :) .

Memórias de una geisha

El ball de la SayuriAquesta tarda he anat a veure Memórias de una geisha (Memoirs of a geisha) als Lauren Lleida (justament els cinemes on menys m’agrada anar)… No ha estat ni de bon tros una pel.lícula que mereixi el meu éxtasi, però val la pena, sobretot per tots aquells i aquelles que viuen enlluernats pel Japó i per la seva cultura. No nego que la nipona sigui una cultura força més admirable (en alguns aspectes) que l’occidental, però Memórias de una geisha posa la cultura japonesa al nivell on hauria de ser: al de la resta dels mortals (quan la Chio va a buscar la seva germana al barri del plaer i l’extrema rigidesa del sistema social japonès que es pot apreciar al llarg del film son un bon exemple d’aquest punt de degradació que tant bé sap tocar la pel.lícula).

Memórias de una geisha pretén commoure a l’espectador i resulta el típic drama patrocinat per Kleenex amb aspiracions tràgiques que al final no compleix, per acabar (atenció, spoiler!) com acabaría qualsevol drama americà… Val a dir que el fet de que la majoria d’actors siguin orientals no ajuda a remontar-ne la qualitat com a drama, no per que siguin millors o pitjors, sinó per que deuen tenir un concepte diferent de la transmissió del dramatisme i dels sentiments (es a dir que em nego a creure que tots els actors orientals siguin tant dolents).

Molt treballat el tema vestuari, atrezzo, maquillatge, perruqueria i fotografia, però sembla com si la cinta només fos un espectacle visual, quedant-se curta com a pel.lícula. Lloaré, per que s’ho mereixen la escena del ball de la Sayuri i la de l’incendi a la casa de geishes (paral.lela al declivi personal definitiu de la Hatsumomo, també sublim), però sembla que l’aspiració cinematogràfica de la pel.lícula (i d’una grandíssima part del cinema actual) es redueix tristament a això…

I finalment, comentar que el film està inspirat per un llibre del mateix títol un best-seller d’aquests que han arribat on són gràcies a les editorials i per ser una lectura fumable i de llagrimeta fàcil… però per si de cas intentaré refutar la meva teoria i llogant-lo a la biblioteca, desprès d’un munt considerable de llibres pendents de lectura…

Imitant als BSB

Videoclip inèdit de I want it that way de BSB
PostScriptum: Qui va ser primer, Lari i gafa o aquests xinesos tant simpàtics? M’he mirat altres videos seus, també son divertits però al cap i a la fi son tots iguals, si hi ha algú se’n ha enamorat, això es tot el que han fet fins ara.

Il.lumina't!

  • La felicidad está en las pequeñas cosas: una pequeña mansión, un pequeño yate, una pequeña fortuna…
  • Si no puedes convencerlos, confúndelos.
  • El que es capaz de sonreir cuando las cosas le están saliendo mal es que ya tiene pensado a quien echarle la culpa.
  • Toda cuestión tiene dos puntos de vista: el equivocado y el mío.
  • Colabore con la policia: péguese usted mismo.
  • La psicología es el único negocio donde el cliente nunca tiene la razón

Llibertat sexual

-¿Y que me dice de su novio?
-Si usted no le invita, yo tampoco.

CW Briggs (Woody Allen) i Laura Kensington (Charlize Theron) a La maldición del escorpión de jade, de Woody Allen

Deliris de bohemia i d'ilusió

París es la única ciudad del mundo donde morirse de hambre todavia está considerado un arte
(Isaac Monfort a La Sombra del Viento, de Carlos Ruíz Zafón)

Tu i jo som morts de gana, les paraules i els traços no donen per menjar… …anem a París!

La vivenda està pels aires, amor…

Matchpoint, la rara d'Allen

Cartell de Matchpoint

I’d rather be lucky than good…

Avui desprès de molt temps manifestant el meu fervent desig de veure l’última d’en Woody Allen, m’he acostat amb dos amics a l’Espai Funàtic de Lleida per a veure en una de les seves mini sales una pel.lícula firmada per Woody Allen que té pocs trets distintius d’aquest senyor menut i nerviòs que feia comèdies a Nova York.
Està bé que Allen trenqui amb la seva tònica habitual de trames disfressades amb banalitats que volen passar per la vista de l’espectador amb molta humiltat, amb l’humor de vegades un pèl massa àcid per l’ambient senzill de la pel.lícula. El fet d’experimentar amb un nou gènere renova la imatge d’Allen, el fa deixar de ser un personatge identificat amb el que podría ser la seva pròpia corrent cinematogràfica. Allen s’aventura al drama amb pinzellades de tragèdia (molts titllen Matchpoint de tragèdia) i si bé no es una gran pel.lícula, ja que no estem davant davant d’un home de grans pel.lícules, no n’hi ha per sortir decebut de la sala.
El guiò es un trencaclosques on tot encaixa, sense que res sobri a la cinta, amb uns diàlegs acurats i propis de l’ambient neoburgès en el que transcorre Matchpoint. A més, Rhys-Meiers i Johansson, el duo protagonista (per entendre’ns, els culpables de la tragèdia que se’ns explica) fan uns papers força bons, sobretot cap al desenllaç de la trama, on se’n surten dels reptes interpretatius ordits per Woody Allen amb molt realisme.
Matchpoint no pixava alt, però ha deixat clar que tot i que l’humorista novaiorquès no està acostumat (o no l’associem amb) els drames burgesos, també ha sabut teixir una història, no tant senzilla i humil com les seves comèdies habituals, però si més o menys banal, en la que tothom es espectador i pot apreciar la pel.lícula com una història i no com el que li passa al personatge que ens cau bé (el tret indispensable, al meu parer, d’una pel.lícula made in Woody Allen).
La pel.lícula, tot i aixi té unes escenes de suspens forçades i una escena (quan en Chris somia amb la Nola i la seva veina) que no encaixa amb l’estil que duu Allen al llarg de la pel.lícula i que a mi personalment, no m’ha agradat gens ni mica. Tot plegat deu de ser qüestió de la poca costum d’Allen pel que fa al gènere dramàtic.
A vegades, tot s’ha de dir, resulta lenta, senzillament per que arribem a preveure la història d’alguna manera (es un drama, que voleu?) i algunes figures es repeteixen massa (jo he acabat fins als pebrots de les proves per a papers teatrals de la Nola, del diàleg de nena que juga a ser madura de la Chloe, dels sogres passats d’amables…).
Però bé, si teniu cinc euros i sou a prop d’un cinema, estaràn ben invertits icona gestual.

Feliç 2006!

¡Feliz 2006!
(y si fumáis os jodéis)