Aquesta és la meva resposta invariable quan em demanen una cigarreta pel carrer. No dic que no fumo ni que no en tinc, fent una resposta redundant britànica, dic que ho sento. Però aquesta resposta és d’allò més estúpida…

Què sento? No ajudar-te a morir? Que m’ho diguis, siguis qui siguis, en castellà? O que, en qualsevol cas no diguis mai cigarreta sinó cigarro? Que l’excusa més habitual per començar un atracament no et funcioni? Realment sento lliurar-me de compartir quelcom (pel fet de no tenir-ho) amb algú prou adicte o desorganitzat per voler una cigarreta, així, espontàniament, al mig del carrer? Si hi estàs enganxat, procura-te’n una quantitat suficient per a que no te’n falti i si no en tens, accepta el teu propi caos i assumeix que no has estat capaç de preveure que l’abstinència irrompria dins la teva misèria moral. Si copses la teva pròpia desgràcia personal, possiblement t’agafi complex d’inferioritat i no molestis a la gent normal pel carrer.

Bé, en qualsevol cas, està clar que he de buscar una resposta enginyosa i amable que expliqui que no duc cigarretes…

—Perdona, tens una cigarreta?
—Mor-te, fill de puta.

Tot plegat s’ho ha muntat en Jordi Domènech, estudiant d’Enginyeria informàtica de Les Borges Blanques. S’ha gravat tots els instruments a casa, així com la veu. La maqueta que hi ha disponible s’anomena Tres anys i consta de quatre temes: Solitud, Fe en la fi, Fama i Tres anys.

Aquí us penjo Solitud. I si us fa més gràcia, la maqueta la podeu comprar o us la podeu descarregar des de la plana web que us enllaço al principi.

En llegir com s’ho havia fet, m’ha vingut al cap El Reno Renardo, que té dos discs gravats pel mateix tio fent-s’ho tot i que ha aconseguit una fama considerable (al seu concert a la Mefisto gairebé no s’hi cabia). Suposo que Projecte Atzucac no és massa comparable al Reno, sobretot per la orientació de les lletres i pel que fet que els temes d’en Jordi són tots propis.

La veritat és que Tres anys no sembla una primera maqueta, almenys en l’aspecte tècnic. Es tracta d’un metal que entra de seguida, sense ser estrident ni massa greu, simplement amb la canya d’unes guitarres i una veu natural que canta lletres amb prou molla. Des del power metal més recargolat, es podria dir que està mancat d’ambició i des de les branques més brutals, es podria dir que li falta força. Però de vegades, no cal res d’això. Cal ganes de fer les coses.

Al capítol de l’Alfie (Anthony Hopkins), hi trobem una història semblant a Whatever works, un personatge obsessionat per la por a la mort i el vitalisme que acaba amb una noia sense cervell. Al de la seva esposa, l’Elleanor, que dóna títol al film, se’ns hi manifesta el Woody Allen més paranormal (el de The curse of the jade scorpion o el que fa aparèixer la mort i els fantasmes a Scoop), el desesperat, el protoreligiós… En en Roy ens trobem amb l’ambiciós frustrat que no dubta a aprofitar-se dels demés, fins arribar a extrems d’allò més il·legals… com a Matchpoint (la història hi recorda  molt, pel marc londinenc, pel gir inesperat del final…). I finalment, l’esdevenir de la Sally està clarament regit pel Woody Allen dels malentesos, de la comèdia àcida i, a la vegada pel que furga dins el pensament femení.

Malhauradament només una història acaba amb un final reflexiu, quasi moral però alhora cínic. Les altres tres queden penjant en les derives existencials del novaiorquès i és una pena perquè precisament la història que es tanca, la de l’Elleanor, a part de fer d’un cert nexe d’unió entre la resta, és potser la menys aporta a l’espectador.

No és, ni molt menys, l’obra mestra de Woody Allen, però pels adictes a aquest home, no decebrà en absolut, com tampoc decebrà als amants de les discusions, de les punyalades i de les situacions d’allò més hilarants derivades de treure a passejar les misèries pròpies i alienes (les discusions familiars entre en Roy i l’Elleanor són antològiques).

Tampoc és una cinta que presenti cap innovació formal a destacar, més enllà de l’existència de les diferents trames, que en molts aspectes són estanques. Aquesta poca ambició es podria adjudicar a Mediapro, que ja va tenir alguna cosa a veure amb l’inmens fracàs que fou Vicky Cristina Barcelona i que podria haver privat a Allen de les seves veleïtats menys convencionals. De totes maneres, You will meet a tall dark stranger és clarament millor, cal dir-ho, si bé potser perd comparada amb Whatever works.

Per acabar, suposo que cal fer esment de les interpretacions. Allen és molt bon director d’actors, és una de les coses que no ha deixat mai de fer bé, al marge d’experimentacions i haver de fer pel·lícules d’encàrrec. Un se n’adona d’aquest fet quan actors prou remunerats i reconeguts comencen a pegar-se per treballar amb ell i que, quan alguns ho aconsegueixen, de sobte donen bons resultats en pantalla. Un actor mediocre com és Antonio Banderas i amb un paper de certa rellevància dramàtica assoleix uns resultats prou considerables. El mateix va fer amb Penélope Cruz a Vicky Cristina Barcelona.

En fi, el que diu tota la crítica en peu: Allen es repeteix. Però mentre continuï repetint-se així, ja fa molt més bon cinema que un 75% del panorama…

Els pecats corren i saltironegen, recorren una Cervera que els rep amb les persianes abaixades però que, de ben segur és a baix, dansant sota les esteles i les llengües del foc. I els badocs, seduïts per la lluentor, la cremor i la damnació, seguim la cercavila. Tant és on ens dugui. Fins al mateix infern si cal! Ara ja hi som i fugir-ne és impossible. El foc, la percusió dels tambors ens encanta, ens lliga, ens condemna.

La llum esquinça la negror cansada de la matinada, la fereix i la incendia. Mil colors repiquen contra els ulls dels que ja només podem seguir caminant, humans reduits a insectes que es senten atrets per la llum. Dins la meva boca, un glaçó a zero graus, a fora, les espurnes cremen d’allò més.

La multitud es para, s’estreny, calla. Repiquen els tambors en la foscor brillant de la lluna. Deïtats paganes apareixen per seduir-nos al ritme dels cops infernals que arrenquen a tota mena d’objectes. El caos esdevé organització.

I de sobte, fa aparició el mateix Mascle Cabró. Dansa, s’acaricia, es contorsiona. S’eleva per sobre de la multitud, que també es sacseja, sinuosa, com un mar acariciat pels vents de la luxúria. Els pagans convulsionen, cada cop més enfervorits per la seva fe folla, equívoca, malalta.

El Mascle Cabró desapareix, tot queda a les fosques, la música calla. I, com només ho pot fer ell mateix, en la seva terrorífica naturalesa, apareix a l’altra banda… I, quan la música esclata de nou, s’escorre sobre la multitud, que es deixa ruixar, es diria que quasi agraïda, celebrant la joia del mal i la condemna. Dura, dura i dura. Això és un orgasme només reservat a Divinitats i Malignitats.

Llavors, altre cop comença el foc, amb la Infernal protecció, els tocats per l’escorreguda hi tornen a dansar més enfervorits que mai… La festa gira, l’infern esdevé cel, el sol és la nit i tothom clama per a que continuï el domini de la lluna. Música, gent cops… Som bruixes i bruixots!

Comença a clarejar. És hora de tornar cap a la ciutat llunyana de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Hem estat testimonis de tot un espectacle. I la càmera a casa. Però tinc memòria.

Fa temps que cap entrada de per aquí es podia adscriure a política i fa temps que ni tan sols abordo la crítica social des de la meva talaia misàntropa. Diguem que he estat ocupat amb mi mateix i que la profunda decepció d’un tribunal desautoritzat dient-nos que ens toquen tres engrunes enlloc de quatre m’ha fet renegar de qualsevol solució que tingui a veure amb l’actual classe política catalana i espanyola.

Ara mateix no és que sigui més estimulant, sinó que amb les eleccions de la tardor es podria complir un pronòstic que vaig fer fa un temps i que és qüestió de deixar-ho per escrit, no sigui que algú altre se n’endugui el mèrit. Abans de començar: Catalunya no serà independent al 2011. No crec que cap formació assoleixi una majoria determinant en aquest aspecte. Però si que hi ha una cosa que poden fer pel país i és el que tot seguit explicaré.

La classe política catalana és una xacra per la nació. L’immobilisme, la poca diferència pel que fa a avançar cap a la sobirania entre el govern de CiU i el tripartit ha estat una característica des de sempre a l’arc parlamentari català. Diuen que caldria col·locar-hi una força política que pogués declarar unilateralment la independència o fer la pertinent consulta a nivell nacional, Tanmateix, això, amb la forta dependència psicològica i cultural que molts catalans tenen vers l’estat espanyol, avui en dia no és possible. I l’única estratègia per aconseguir-ho seria que es donés un fort desequilibri entre forces polítiques i crear així un mapa de pactes absolutament inestable. Hi han moltes maneres d’aconseguir-ho però la més interessant és que entrin nous partits i que entrin amb els collons per davant.

Espero, en aquest aspecte, que molta gent voti al farsant d’en Laporta i al senyor aquell de Puigcerdà per tal de generar aquest nou equilibri de forces. I a la Nebreda, si cal. Que CiU i ICV s’intercanviin els papers i que l’un passi a minoria absoluta i l’altre a força hegemònica, que PP i PSOE se’n vagin a l’extraparlamentarisme i no tornin més (de ben segur que a Madrid no voldrien per a res socialistes alemanys o conservadors francesos al congrés, doncs jo tampoc vull polítics espanyols). Les eleccions de la tardor han de passar el parlament per un turmix, pel reactor d’Ascó II, fer-li la inversió cromàtica del Photoshop, fer-hi desaparèixer les lleis de pactes tàcits que hi imperen des de fa massa temps. Haurien de fer que ja no serveixi l’aliança CiU + PP tirin endavant mesures neoliberals o de tall més conservador, que PSC, ERC i ICV tirin endavant tot allò que es propossin per forasenyat que sigui i que C’s sigui la mosca collonera de lo que pudo ser i no va ser (en bilingüe). Haurien de fer que Catalunya tingués un parlament com el d’Israel (i ho dic sense interpretacions sionistes, ho cito com un cas famós), on la puta escòria política ha de suar tinta per pactar i on ningú no està mai content. Això faria que només els bons polítics sobrevisquessin i es meresquessin el caliu del poble.

Bé, se me n’ha anat la imaginació. El cas és que, una petita i modestra reestructuració si que s’hauria de produir. I tinc fe en que passi pel que es podria anomenar l’efecte Ciutadans: gent votant a partits nou perquè n’està fins als capdamunt dels vells. És clar que els nous, com ha demostrat Ciutadans no ha demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies i això m’ho diuen fins i tot els que hi simpatitzen.

No sé si això ajudarà al sobiranisme, però tan de bo netegi la cara al país per al dia que la independència defintiva arribi i no suposi un ridícul a nivell internacional…

Cualquier dia… te pueden joder.

No sé donde vivo, no sé que hora es,
no sé si es mañana o todavia ayer.
No sé donde vivo, solo se que estoy
hasta los mismos huevos,
me cago en dios.

Mai hauria dit que cantaria aquesta cançó (una versió de Boikot del tema Kualquier dia de Piperrak que, ves per on, s’ha convertit en el tema insígnia dels plagiadors) a cau d’orella de ningú, com si fos una espècie de cançó de bressol que tracta d’adormir els nostres mals del passat. Però mai hauria dit que aquest mai hauria dit no seria el primer dels mai hauria dit que m’han caigut a sobre darrerament.

Me n’adono que em fascina la tristor, la decadència, el pitjor de cada casa. Perquè només d’un mal moment, de vegades en brolla la flor del sentit de la vida. Quan tothom t’ha tractat com si no fossis ningú, és quan t’adones que, si ets allà, és que ets algú. Quan la por ens ha dut a la bogeria i aquesta a témer la mateixa realitat, ja no pot haver-hi més por, només queda lloc per tornar enrere i deixar de batre’s en retirada contra les pròpies inseguretats.

El ratolí, imbècil, va cap al gat, es fot en problemes però se’n va sortint. Els gats fan por, però dins la naturalesa dels petits rossegadors està escrit que algun dia se’ls cruspeixin. I assumir això, assumir el dolor que patirà, assumir la tensió de l’espera, de les corredisses de la fugida… assumir això ho és tot. Potser, per això, el ratolí demana al gat que hi torni, si no li sap greu.

Tanmateix, això no és cap discurs maximalista. Si acomiadant-te amb l’albada sembla que la infelicitat m’abandonarà durant una temporada, que la teoria encaixa amb la pràctica, he de veure com el l’olimp del futur que és internet em vomita els fantasmes de l’arvern del passat. Allí, RES era com ara. Crec que, per tot plegat, pel moment en que està passant i per què, en el fons, jo volia una cosa així, m’he inquietat tant que m’està començant agradar revolcar-me en aquesta tragèdia. Segurament, al Casino del Destí, algú se’n deu estar rient d’allò més. I això que era un dia qualsevol.

Pel que fa a Gràcia, he topat amb la Barcelona frenètica que em fascina i em repugna, que m’atreu i on no voldria haver de viure. A part de documentar fotogràficament les decoracions d’alguns carrers (el més destacable ho podeu veure a quasevol lloc i les meves millors fotos dels carrers guarnits, segurament aniran apareixent al Flickr), anar al MACBA i decantar la balança dels horaris perillosament, crec que no tinc massa cosa més a declarar.

Ara bé, si amb prou feines arribant a la vintena, ja em trobo que la nostra energia vital va de capa caiguda i que, amb mil raons, perdem completament la possibilitat de disbauxa en unes vacances on tampoc no hi ha una postura clara sobre incloure-la. Fa un any que vaig a passar dies fora amb d’altres pelusses que queden fora del recollidor i vist en perspectiva no som molt donats ni a l’activitat ni a l’oci esbalotat. Ara bé, resulta que sortim a caminar, a menjar pel món, a banyar-nos, que juguem a jocs de taula (que inclourien els de rol; si voleu una recomanació per a les vostres tardes d’estiu, doneu un cop d’ull al Munchkin) i que tampoc ens avorrim. No és pas dolent tot i que m’ho sembli, simplement és que tot plegat em sembla massa convencional i proper a les lletres de Manel.

Dimensió material (quelcom que acostumo a incloure a cada viatge on hi han botigues): m’he comprat unes llibretetes molt Moleskine però sense ser Moleskine (no sé si aquí ho he dit però igual que no em fan gràcia les grans marques, el monopoli absurd de Moleskine en llibretes de farsant em repugna d’allò més) i una bossa d’aquestes que van com un cinturó per dur-hi les llibretes, el bolígraf, ulleres de sol… En resum, una mena de kit de diletant que no he dubtat en completar amb un llibre de Noam Chomsky i Ignacio Ramonet que es diu Como nos venden la moto (ideal pel gremi, espero).

Feta amb una Lomo Diana, com la que tinc a les mans (i no sé si va ser la Marta o la Eli).

Patelles estrambòtiques, pentinat afeminat, ulleres lletges, càmera analògica, una xapa d’un motiu aleatori a la samarreta. Déu n’hi do el que has d’arribar a fer per a llaurar-te una personalitat…

Demà marxo per uns dies. Platja i festes de Gràcia. Que cap àrab nazi entri aquí mentre no hi sóc.

Debel·lat, d’Anna Torcal

Encara que ja no sóc un xitxarel·lo, tinc la fal·lera d’anar el primer dijous del mes a prendre una col·lació d’aquella excel·lent xocolata desfeta que elaboren al carrer Petritxol·li, que em va tan bé per a l’al·lèrgia al pol·len. Quan hi penso, les pupil·les se m’il·luminen d’il·lusió. Ai las, mentre feia una llambregada a la col·lecció d’ombrel·les del número disset, una al·lota estrabul·lada, bel·ligerant com un aiatol·là, em va treure de les meves cavil·lacions i em va compel·lir a escoltar un al·luvió d’improperis. Era al·lucinant, de pel·lícula, sense un gram de cel·lulitis com les models de passarel·la, més bella que una amaril·lis, de cabells negres oscil·lants, llavis coral·lins i una arracada de pal·ladi al nariu esquerre. Amb una veu gens mel·líflua, em va amollar un al·legat il·lògic, però inapel·lable: “Libel·lista! No sóc de Brussel·les ni de Gal·les, ni de la riba del Mosel·la, ni tan sols il·licitana. Sóc de la il·lustre Cassà de la Selva, al·leluia!”. Jo, que sóc un xic pusil·lànime, no hi entenia futil·la i estava tan descol·locat com si allò hagués estat escrit en ciríl·lic.

No vaig sentir-me al·ludit. Tanmateix, il·lús de mi, allò no era cap al·legoria ni cap bagatel·la. Llavors ella es va rebel·lar: amb la prestesa d’un il·lusionista va treure de la bossa una eina mil·lenària. La fàl·lica navalla va escintil·lar… Sense deixar-me temps de pronunciar una síl·laba, lleugera com una libèl·lula, me la va clavar amb precisió mil·limètrica entre l’axil·la i la mamil·la. Com si hagués arribat a la medul·la, vaig empal·lidir, vaig sofrir un col·lapse i vaig quedar estès, paral·lel al terra.

Miraculosament, tot i no sortir il·lès, vaig sobreviure a aquell atac tan bel·luí, propi d’un goril·la o d’un al·ligàtor. Vaig despertar dos dies després en un hospital lliure de legionel·la, dins d’uns impol·luts llençols de franel·la, amb un regust metàl·lic a les papil·les. M’havien sotmès a una desfibril·lació i m’havien instil·lat als capil·lars uns mil·ligrams de penicil·lina i d’altres substàncies emol·lients pal·liatives. Al meu costat, tot libant una camamil·la, s’havia instal·lat un mosso d’esquadra cavil·lós, d’aspecte poc intel·ligent, gens apol·lini, més aviat repel·lent, amb un mariol·lo constel·lat de llànties de mortadel·la, que em va flagel·lar a preguntes sense deixar que em refocil·lés en la mol·lície. La primera interpel·lació, en to col·loquial però lul·lià, sense ni tan sols un salut protocol·lari, va ser: “La damisel·la bel·licosa, et va tranquil·litzar amb un somriure idíl·lic i acaramel·lat mentre t’impel·lia el coltell?”

La meva aportació, en canvi, anava per una via completament diferent. Al llibre, Joan Lluís-Lluís fa uns quants exercicis d’estil imitant l’estil de reconeguts escriptors de la literatura catalana i, després, ja posat, imita amb literatura a genis de la pintura. Continuant amb aquesta experimentació, he volgut imitar amb la literatura l’estil d’un director de cinema. Segur que sabeu qui és:

Quentin Tarantino

Capítol 1: La venjança és una broqueta que se serveix freda

Però el carrer Petritxol és el seu oasi particular. A l’alçada de número disset, on els paraigües que en teoria s’hi venen haurien d’evitar que el que de debò s’hi compra es mulli massa, l’Ella Brown intercepta en Lewis Louis. S’havien de trobar. Ell ho tenia clar des que aquella bala va sortir del seu revòlver, encara que no sabia que precisament es trobaria amb aquella bellesa de cabell negre i piercing al nas. Ella, pel que fa a saber coses, li guanya la partida perquè, a més, té la certesa que convertirà el Louis en una broqueta de carn humana.

Capítol 2: Welcome to see hotel California

El Lewis Louis és un paio de tarannà taciturn, gos vell dels tripijocs que, dia a dia i nit a nit tenen lloc al Raval. Com si sonés l’agressiva guitarra dels Gipsy Kings, la seva arracada arrenca guspires al sol que, inexplicablement arriba fins al terra. I com si seguissin el ritme d’un cajón dels gitanos francesos, les seves botes de cowboy, de sola ben dura i soroll contundent, reafirmen la seva presència al carrer Petritxol, apallissant llambordes i fent esclatar bassals.

En els de la seva mena, no és massa recomanable tenir costums fixes, ja que qualsevol que les clissi, li pot fotre les mans a sobre amb massa facilitat. Però ell creu que un, almenys un costum, tan sols UN, se’l pot permetre. És clar que només un ja és suficient. El cas és que el paio, cada primer dijous de mes, se’n va a fotre’s una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Ves per on. Un paio dur, que ha fet coses que farien espaordir la majoria dels humans, un paio dur que trepitja fort, llamborda a llamborda, un dels més temuts de Barcelona i Perpinyà. Aquest tipus dur de botes dures perd el cul per enllordar-se els morros com una criatura en qualsevol local rònec l’equivalent del qual a Tenessee serviria whiskys dobles amb bales del 45 a dins. Doncs mira tu, ni una costum, et fots.

Epíleg

Finalment el policia ho veu clar. Recorda tot l’afer de Cassà de la Selva i els tèrbols assumptes que havien fet que l’Ella Brown li recordés al Louis un lloc on no havia estat mai… Llavors no va tenir cap dubte que la Brown somreia mentre, després d’aquest recordatori amb aires d’amenaça a la italiana, practicava un bypass intestinal al Louis. Ho repeteix d’esma, per a ell mateix, que la bagassa somriu, i just llavors se n’adona que no ho hauria d’haver fet.

Fora de l’habitació, el policia li diu a un altre:

— Fill número ú, acabo de fotre la pota: la tia va llesta si ell ho relaciona.

Vull pensar que al jurat li ha agradat prou ja que se’m cita de passada al veredicte:

El jurat vol remarcar la qualitat estilística i l’originalitat de moltes de les obres presentades en aquest concurs. [...]
Els textos presentats han versionat Joan-Lluís Lluís a partir de frases fetes, el parlar d’un tartamut, amb mots capicua, en valencià, en una tira còmica, com si es tractés d’un rodatge, un discurs de Martin L. King, a l’estil del Quentin Tarantino, enumerant una pila d’espècies d’ocells a l’ornitològic, de forma regressiva, sota format de crònica periodística.

Barrejant epistemologia, hòsties, acrobàcies, tragèdia, distopia i poesia visual, Cristopher Nolan dóna un cop de puny a la taula d’aquest Hollywood cada cop més globalitzat per reivindicar-se com un dels millors directors de cinema en actiu. No en va, mentre escric això, Inception és la tercera pel·lícula al Top 250 de l’IMDB.

En aquesta ferma candidata a pel·lícula de l’any, un repartiment d’alta volada (no necessàriament qualitat) encapçalat per Leonardo DiCaprio, es posa a la pell d’una sèrie d’especialistes capaços de recrear un somni on la víctima hi dipositarà informació preuada i d’on ells la podran extreure. Vindrien a ser una espècie d’espies psíquics que, aquest cop hauran de posar els seus rols al més pur estil Ocean’s Eleven al servei de crear una idea (originar-la, encendre la guspira que hi dóna lloc) en comptes de robar-la (extreure-la).

Tota aquesta pensada, sorgida de la ment del propi Nolan, dóna lloc a una mitologia de normes i lleis per configurar aquest joc apassionant. El fill bastard d’Escher i Freud es dóna la mà amb les escenes de lluita més perfectes de la saga Batman per crear una pel·lícula de muntatge frenètic que al principi desorienta d’allò més (és un somni o és la vida real?). Tot i que comprendre el film només requereix atenció i ganes, no deixa de ser una tasca carregada de mèrit: tot el fil narratiu és una tombarella argumental que arriba fins a cinc realitats paral·leles (capes de profunditat en l’argot de la cinta; somnis dins de somnis) en les que el temps es dilata com més s’allunyen de la realitat original. I si el temps s’altera, l’espai i les seves lleis físiques no són menys i poden veure’s afectades per la realitat des de la qual somiem. En aquest aspecte, Nolan i el seu equip fan un magnífic treball de verosimilitud i coherència per dur al límit la nostra pròpia percepció de la realitat i crear efectes especials que estan cridats a ser referents durant els propers anys. Per posar dos exemples: doblegar París sobre si mateix, com al cartell que podeu veure aquí, o un combat en un passadís amb el centre de gravetat canviant (una de les millors escenes de la pel·lícula).

Lluny de ser una pel·lícula que m’ha agradat i que he trobat ben feta, Inception és alguna cosa més, com ho han estat al seu moment tots i cadascun dels fenòmens culturals de ciència ficció que han convidat a somiar als seus fans. Però amb Inception, convidar a somiar és una frase que es queda curta, molt curta.