Repetint tòpics que li funcionen, Woody Allen retorna a les pantalles fins i tot abans de complir-se l’any de la seva darrera estrena. Aquest cop, la seva entrega anual es diu You will meet a tall dark stranger i gira al voltant de quatre personatges tot desenvolupant un vertader tractat sobre la vida en quatre capítols que es barregen en metratge però no en arguments.

Al capítol de l’Alfie (Anthony Hopkins), hi trobem una història semblant a Whatever works, un personatge obsessionat per la por a la mort i el vitalisme que acaba amb una noia sense cervell. Al de la seva esposa, l’Elleanor, que dóna títol al film, se’ns hi manifesta el Woody Allen més paranormal (el de The curse of the jade scorpion o el que fa aparèixer la mort i els fantasmes a Scoop), el desesperat, el protoreligiós… En en Roy ens trobem amb l’ambiciós frustrat que no dubta a aprofitar-se dels demés, fins arribar a extrems d’allò més il·legals… com a Matchpoint (la història hi recorda  molt, pel marc londinenc, pel gir inesperat del final…). I finalment, l’esdevenir de la Sally està clarament regit pel Woody Allen dels malentesos, de la comèdia àcida i, a la vegada pel que furga dins el pensament femení.

Malhauradament només una història acaba amb un final reflexiu, quasi moral però alhora cínic. Les altres tres queden penjant en les derives existencials del novaiorquès i és una pena perquè precisament la història que es tanca, la de l’Elleanor, a part de fer d’un cert nexe d’unió entre la resta, és potser la menys aporta a l’espectador.

No és, ni molt menys, l’obra mestra de Woody Allen, però pels adictes a aquest home, no decebrà en absolut, com tampoc decebrà als amants de les discusions, de les punyalades i de les situacions d’allò més hilarants derivades de treure a passejar les misèries pròpies i alienes (les discusions familiars entre en Roy i l’Elleanor són antològiques).

Tampoc és una cinta que presenti cap innovació formal a destacar, més enllà de l’existència de les diferents trames, que en molts aspectes són estanques. Aquesta poca ambició es podria adjudicar a Mediapro, que ja va tenir alguna cosa a veure amb l’inmens fracàs que fou Vicky Cristina Barcelona i que podria haver privat a Allen de les seves veleïtats menys convencionals. De totes maneres, You will meet a tall dark stranger és clarament millor, cal dir-ho, si bé potser perd comparada amb Whatever works.

Per acabar, suposo que cal fer esment de les interpretacions. Allen és molt bon director d’actors, és una de les coses que no ha deixat mai de fer bé, al marge d’experimentacions i haver de fer pel·lícules d’encàrrec. Un se n’adona d’aquest fet quan actors prou remunerats i reconeguts comencen a pegar-se per treballar amb ell i que, quan alguns ho aconsegueixen, de sobte donen bons resultats en pantalla. Un actor mediocre com és Antonio Banderas i amb un paper de certa rellevància dramàtica assoleix uns resultats prou considerables. El mateix va fer amb Penélope Cruz a Vicky Cristina Barcelona.

En fi, el que diu tota la crítica en peu: Allen es repeteix. Però mentre continuï repetint-se així, ja fa molt més bon cinema que un 75% del panorama…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Si Matrix va generar tota una subcultura al seu voltant pel plantejament de realitats paral·leles sobre les quals la gent comú hi té poders, ara som davant la seva hereva. Inception (aquí traduïda com Origen) fa anar els somnis com a realitats paral·leles, donant lloc a noves exigències pel que fa als efectes especials i reptat a l’espectador a replantejar-se la seva pròpia realitat.

Barrejant epistemologia, hòsties, acrobàcies, tragèdia, distopia i poesia visual, Cristopher Nolan dóna un cop de puny a la taula d’aquest Hollywood cada cop més globalitzat per reivindicar-se com un dels millors directors de cinema en actiu. No en va, mentre escric això, Inception és la tercera pel·lícula al Top 250 de l’IMDB.

En aquesta ferma candidata a pel·lícula de l’any, un repartiment d’alta volada (no necessàriament qualitat) encapçalat per Leonardo DiCaprio, es posa a la pell d’una sèrie d’especialistes capaços de recrear un somni on la víctima hi dipositarà informació preuada i d’on ells la podran extreure. Vindrien a ser una espècie d’espies psíquics que, aquest cop hauran de posar els seus rols al més pur estil Ocean’s Eleven al servei de crear una idea (originar-la, encendre la guspira que hi dóna lloc) en comptes de robar-la (extreure-la).

Tota aquesta pensada, sorgida de la ment del propi Nolan, dóna lloc a una mitologia de normes i lleis per configurar aquest joc apassionant. El fill bastard d’Escher i Freud es dóna la mà amb les escenes de lluita més perfectes de la saga Batman per crear una pel·lícula de muntatge frenètic que al principi desorienta d’allò més (és un somni o és la vida real?). Tot i que comprendre el film només requereix atenció i ganes, no deixa de ser una tasca carregada de mèrit: tot el fil narratiu és una tombarella argumental que arriba fins a cinc realitats paral·leles (capes de profunditat en l’argot de la cinta; somnis dins de somnis) en les que el temps es dilata com més s’allunyen de la realitat original. I si el temps s’altera, l’espai i les seves lleis físiques no són menys i poden veure’s afectades per la realitat des de la qual somiem. En aquest aspecte, Nolan i el seu equip fan un magnífic treball de verosimilitud i coherència per dur al límit la nostra pròpia percepció de la realitat i crear efectes especials que estan cridats a ser referents durant els propers anys. Per posar dos exemples: doblegar París sobre si mateix, com al cartell que podeu veure aquí, o un combat en un passadís amb el centre de gravetat canviant (una de les millors escenes de la pel·lícula).

Lluny de ser una pel·lícula que m’ha agradat i que he trobat ben feta, Inception és alguna cosa més, com ho han estat al seu moment tots i cadascun dels fenòmens culturals de ciència ficció que han convidat a somiar als seus fans. Però amb Inception, convidar a somiar és una frase que es queda curta, molt curta.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

L’art és una manera que té l’home de representar la realitat, d’evocar-la, de transformar-la. Partint de la realitat, la còpia, la idealitza, la tergiversa, la destrossa: en fa el que vol. Es poden combinar fins l’infinit les opcions d’aquesta llista però també, per què no, es pot crear una altra realitat.

No parlo del surrealisme, que és simplement, una agossarada reinterpretació de la realitat. Parlo de quan l’obra mostra, simplement, una altra realitat que no es correspon amb la nostra. I qui ho fa això? Doncs m’atreviria a dir que és relativament comú, però potser millor treure conseqüències generals abans que fer un llistat exhaustiu. Així doncs, prenem com a exemple dues pel·lícules de ciència ficció de sobres conegudes per tothom que versen sobre una de les meves temàtiques preferides, la vida extraterrestre:

2001: a space oddisey. Un dels pics de la filmografia d’Stanley Kubrick, conté un fragment on cal representar un forat de cuc (una porta interestelar), així com un indret a l’espai que l’home no ha previst mai. Això és doncs, una realitat aliena a la nostra. Què fa Kubrick? Dibuixar-la sense cap mena de concesió a l’enteniment: formes oníriques i marejants, acompanyades d’un so mancat de qualsevol noció d’harmonia. La mítica escena psicodèlica del final, abans que en Bowman es desperti a l’habitació d’hotel, forma part d’aquesta realitat absolutament desconeguda que no sabem com serà. Una interpretació realista, però que no deixa de tenir un cert component aleatori, per no parlar de que, possiblement, la majoria de gent desconnecti del missatge que l’autor tractava de transmetre.

Contact, una adaptació de Robert Zemeckis del clàssic de Carl Sagan, en canvi, opta per una estratègia diferent: adapta l’aliè a la realitat coneguda, tot emprant aquesta per explicar-ho metafòricament. Així, aconsegueix que aquesta sigui digerible, però també que la descripció d’allunyi substancialment d’allò que en realitat és i que, amb la veritat per davant, tot plegat ratlli la nyonyeria d’una manera ben poc creïble (què fa pensar que si els extraterrestres són tan diferents a nosaltres hagin de tenir sentiments comparables?)

L’ambició de les dues pel·lícules és completament diferent, si bé les dues són peces prou destacables de ciència ficció, Contact és amena i de tall comercial i 2001 és obtusa i considerada elitista. Tot això ve a tall d’una reflexió estelar (i no pas perquè les dues pel·lícules tinguin a veure amb l’espai) de la classe de cinema que, sintetitzada, vindria a dir que l’irrepresentable només és representable amb sensacions humanes. De fet, com vaig tractar d’expressar al meu treball de recerca, podria ser que els extraterrestres visquessin en medis on nosaltres no podriem funcionar (se’ns fondrien els ulls, els timpans no rebrien cap freqüència, etc.) i per tant, si bé podriem compartir un espai, no podriem compartir cap realitat en comú. A part, nosaltres tenim cinc sentits, cinc maneres d’interactuar amb el medi i podem percebre diferents qualitats de l’ambient… Però caldria plantejar-se si les que podria percebre una hipotètica espècie extraterrestre són les mateixes que nosaltres. Adéu Comunitat Galàctica, senyor Sagan, però també, adéu a qualsevol possibilitat de fer aparèixer extraterrestres de manera realista a l’art terrícola… fins i tot si algun dia hi entrem en contacte.

El friquisme d’aquesta entrada és tan gran que fa molt temps que la tenia pensada però no m’atrevia a publicar-la. La manca d’idees m’ha empès a fer-ho i he acabat cedint pensant que potser no importa un borral el que hi pugui dir, però que tampoc és una mala reflexió.

Tags: Audio & Visual, Ciència i tecnologia by Arcangelo
No Comments »

Mentre una selecció estatal el sobrenom de la qual faria enfurir a més d’un senyor amb ulleres fosques i bigotet es proclamava campiona del mundial, jo vaig optar per aïllar-me dins una sala de cinema i veure Nothing personal una coproducció d’Holanda (ves per on) i Irlanda.

Podríem estar davant d’una nova mostra de cinema minimalista. I digueu-me excèntric o mancat de referències, però em venien al cap moltes comparacions amb The Road. I és que tot i retratar un tipus diferent d’amor (en un context absolutament oposat), les dues renuncien amb vehemència a la complexitat temporal i a la profunditat dels personatges per a convertir-se en referents universals. I l’ambient rural i la divisió arbitrària en capitols podrien arribar a recordar a Antichrist. Però suposo que és cosa d’haver-la vist a la mateixa sala que la darrera d’en Von Trier.

Aquí, una noia, l’Anne i un home més gran, en Martin (però no en sabreu els noms fins al final) escriuen amb els seus esquerps apropaments un tractat sobre la solitud voluntària, aquella a la que recorrem quan, ferits, el món ens supera. Una fotografia on té molta presència el camp buit dóna, si cap, encara més importància al component humà evidenciant aquesta solitud. Una Anne caminant per un Galway esquerp i ventós o en Martin eixugant-se els llavis després de veure vi són imatges imprescindibles en aquesta no-història. El buit del seu passat, que no es concreta més enllà d’uns quants indicis d’interpretació impossible fa que el trancurs del present sigui quelcom innecessari en explicar un apropament que no necessita el ritme.

Les interpretacions, com sempre que algú aposta per reduir la plantilla d’actors al màxim són delicioses i m’ha resultat un descobriment increïble la Lotte Verbeek, capaç d’arrencar una riallada a la sala canviant un somriure encantador per una mirada irònica, a part de que és maquíssima; una raó més per animar Holanda .

Ben curiós és com la directora, l’Urszula Antoniak, ha aconseguit que m’empassi una pel·lícula inequívocament femenina i que m’encanti. Es pot apostar per la introspecció, el sentiment i el preciosisme, però no per això caure en el mal cinema ni en la gasòfia sensiblera de certes directores (però també directors). Sense explicar-nos res personal, aquí teniu una pel·lícula que de ben segur significarà quelcom per tothom, de ben segur que, despullats dels nostres contextos, tots som més iguals del que creiem…

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
2 Comments »

Al cara a cara de la Siqmunda 3 (que vaig acabar perdent) defensava la supremacia del cinema sobre el teatre. Deixant de banda que quan vàrem idear la secció la idea era fer-hi debats maniqueus i absurds en els que primava l’ús de la retòrica sobre els arguments realment vàlids, el meu punt de vista és que el cinema supera a les altres arts, no per cap arbitrarietat, sinó perquè és una síntesi de totes elles.

No es tracta d’una superació moral ni de validesa, sinó de possibilitats. El que la música pot aconseguir és multiplica amb la música associada a una imatge, el que pot fer una bona fotografia es pot convertir en 24 bones fotografies cada segon, el que una bona història pot aconseguir pot augmentar si hi posem música o ho dramatitzem. Però el cinema és l’art que posa en joc les lleis de la composició de la pintura i la fotografia, les regles del teatre, els tempos i el ritme de la música i la força evocadora de la literatura. És l’art on hi intervenen més variables i on la cagada pot ser més grosa… o on tot pot elevar-se a si mateix a l’enèssima potència.

Tot plegat té bastant sentit dir-ho el dia després d’un rodatge que m’ha consumit la salut. No ha estat res per plaer (de fet, aquests dies queda poc espai pel plaer), sinó un remake de les escenes finals d’Eraserhead per a una assignatura de la facultat.

Ja m’havia introduït al món del cinema, en projectes de temàtica més realista i de menys ambició i els meus èxits venien donats en gran mesura gràcies a la col·laboració o l’ajuda de gent que en sabia més i aquest ha estat el primer cop que treballava entre iguals i que a la vegada no posàvem límits al projecte, sinó que en comptes de suprimir tot allò irrealitzable, hem cercat solucions a cada repte que l’òpera prima de David Lynch ens proposava.

Tres persones (a estones quatre) treballant més de 12 hores seguides per obtenir 2 minuts escassos de metratge dóna la idea de com n’és d’exigent el cinema (i més si abans un no ha estat alliçonat sobre efectes especials de maquillatge o en nocions bàsiques d’il·luminació). Ha estat d’allò més alienant, sobretot a causa de la manca de son però no ha estat una tasca avorrida ni de bon tros. Mentre prems el REC una vegada ni una altra, mentre fas l’enèssim retoc al decorat o al maquillatge, penses en la de coses que has de dominar. I només pots fer que admirar als que en saben, a aquests demiürgs de la fantasia que són els grans del cinema.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Fica dos argentins amb la seva verborrea arquetípica, dona’ls a les dos unes prioritats vitals absolutament oposades, fes-los topar en conflicte inútil i tindràs una història singular. Això és El hombre de al lado, una pel·lícula argentina que segurament tindrà problemes de distribució aquí però que és una molt bona aposta per tots aquests diletants de CCCB, que parlen de tipografia i duen una reflex penjada al coll.

El tòpic còmic de la bola de neu que es va fent més i més grossa barrejat amb neurosis personals molt Woody Allen (un dissenyador egòlatra, la seva esposa neuròtica i dominant i un veí d’alló més tossut que va al gra com el que més) crea una història apuntalada en moments d’estupefacció i en un muntatge reticent a donar per acabades les situacions, tenses, afegint-los encara més incomoditat.

Un dels grans interessos més enllà de l’argument, és la fotografia enjogassada (en la que, per exemple, podem assistir al pla i al contralà d’una conversa gràcies a un joc de miralls) i l’escenari principal de la pel·lícula, una casa dissenyada per Le Corbussier, que donen un ambient molt fresc a una comèdia que potser passaria desapercebuda. I és que si anem al què de la història, tot i ser correcte, no crec que sigui pas innovador.

A aquesta notorietat també hi contibueix el duet protagonista (quin d’ells seria l’antagonista?), absolutament pletòric i amb una forta empremta de caràcter. Rafael Spregelburd fa de Leonardo, el pedant propietari de la casa, amb un aire de falsa distinció i inseguretat molt divertit i Daniel Araoz d’hombre de al lado, aixecant la veu i comportant-se de manera igual d’estúpida que l’altre però en termes contraris. La seva contraposició és realment bona i abarca tots els aspectes de la pel·lícula, fins al punt que és en Victor (Araoz) qui aconsegueix connectar amb la filla d’en Leonardo després que aquest ho intenti per activa i per passiva.

Finalment, la relació de la pel·lícula amb el disseny i l’art contemporani mereix un paràgraf a part ja que tot va més enllà d’una localització ben triada i d’un protagonista dissenyador. Tot el film conté petites picades d’ullet a instalacions, perfomances (els xous a la finestra d’en Víctor, ben memorables per absurds) i fins i tot presenta obres reals (una imprescindible vagina feta amb armes) que no són més que un retrat d’aquesta societat postmoderna, a la que alguns diagnostiquen una greu malaltia, no sense raó. No oblidem que és una societat capaç de fotre’s els plats pel cap per una finestra… mentre uns s’ho miren al cinema, i se’n riuen.

Per a qui li interessi hi ha una crítica d’El hombre de al lado inclosa a la Siqmunda 5.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »

Seguint el tópic cultureta d’anar-se’n a veure cinema iranià en VOS, aquests dies hi han dues referències obligades: Kasi Az Gorbehaye Irani Khabar Nadareh (Nadie sabe nada sobre gatos persas), la que no he vist però de la que més he sentit a parlar i, Darbareye Elly (A propósito de Elly), l’aposta oficial del règim pels Oscars 2010 (què hipòcrita, per cert, que un país tan antiamericà com Iran pretengui participar en uns premis d’allò més ianquis).

Darbareye Elly és una bona carta de presentació de la cultura iraniana de l’actualitat. No sé si seria correcte parlar d’una bona feina de retrat d’una societat que ens és totalment aliena, però en qualsevol cas ajuda a agafar una nova referència.

La impressió de la pel·lícula és d’allò més contradictòria: per una banda crea una petita xarxa de mentires que, combinats amb una fotografia moguda i pensada ens expliquen una història prou interessant. Però per l’altra, té un final d’allò més decebedor pel qual no calia haver ideat un guió que s’allarga fins a les dues hores per acabar estavellat contra la obvietat. Aquesta contradicció entre gran part del film i el seu final, també la trobem en interpretar-lo com una obra oficialista en un país amb una dictadura. Sembla, per com es van construint tensions i recels entre els personatges que la societat iraniana sigui normal i feliç, amb les seves particularitats però no pas reprimida. Però, a mesura que avança el metratge, aquest no fa més que reafirmar uns rols de parella poc igualitaris i un ideari social farcit d’arcaïsmes: honors, juraments i baralles a l’estil gitano (gent que, tractant de separar, encara foten més llenya al foc). De fet, si ens atrevim a interpretar la cinta com una espècie de faula, la moralina acaba sent que portar el hiyab més fluix del compte i no fer cas al marit et fa ser una mala dona. Una vertadera llàstima de conclusió disfressada de subtilesa per la qual la dona ha de ser fidel a l’home amb qui s’ha promés i ha de fer-li cas sempre. Misèries de la revolució islàmica. Ara que, pels seus fanàtics, això deu ser un punt positiu i tot.

Aquestes possibles lectures (terriblement evidents, per altra banda) em deceben però també m’estranyen.I és que, el director, Asghar Farhadi, sembla tenir una personalitat cinematogràfica força sensata per com van entrellaçant-se entre si les mentides i les veritats entre els 8 personatges de la pel·lícula. Algú capaç de retratar la realitat d’un grup d’amics d’aquesta manera és que sap mirar la societat amb ull crític i bé que és deu adonar del que està passant a Iran. I potser se n’adoni, però el fet que el tuf reaccionari encaixi tan malament amb la part ben treballada de la història em fa pensar en una pel·lícula modificada per tal de que no aixequi polseguera. I això és més trist que el destí de l’Elly de la que parla la pel·lícula. Que si, es mor.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

A la darrera entrada sobre cinema, l’Arqueòleg Glamurós esmentava Kynodontas com a novetat cinematogràfica destacable, i, sense que serveixi de precedent, seguiré la seva recomanació (de fet, la majoria del cinema que miro va en funció de les preestrenes que ens posen a la uni). M’atreviria a dir que veure-la és una tria agossarada i per la qual no tothom està preparat. Estranya com Antichrist i propera al surrealisme amb la transformació de la realitat de la que són objecte els protagonistes, és tot un antídot contra la indiferència.

A la pel·lícula, un matrimoni manté als seus fills, ja adults, tancats a casa sense que en puguin sortir sota amenaça d’un perill abstracte del qual només està protegit qui va amb cotxe o qui ha perdut un dels dos canins (signe de maduresa). Això duu a una imprescindible tergiversació de la realitat, on cal trobar una explicació alternativa a tot concepte que no es trobi dins el recinte de la casa o a tot factor ambiental que no controlen els pares.

Aquest ball de conceptes intercanviant posicions el veiem a través d’una fotogafia esguerrada, deliberadament imperfecta, com de peli casolana que es descuida el trípode massa estona plantat en la mateixa posició i amb unes interpretacions brillants. El director grec Giorgos Lanthimos, retrata sense cap pudor una situació d’allò més proper a casos com el de Joseph Fritzl o a aquella famíla americana que tenia la criatura vivint en una tenda de campanya al jardí. Tot plegat: aberrant i tanmateix fascinadorament morbós.

No sabria dir si cinematogràficament val la pena o què, però aquesta capacitat de provocar i de donar un punt de vista absolutament transgressor li ha valgut un munt de premis de jurats, que segurament, estaven delerosos de veure coses diferents. I és que per innovar, innova fins i tot en la realitat, en fer aquest meravellós exercici de dur el Què passaria si? a un extrem absolutament tabú.

De fet, en paraules del director, és una clara mostra de la decadència de la família tradicional i que les intransigències envers això no fan més que accelerar la seva destrucció. Especialment il·lustrativa al respecte l’evolució del personatge de la germana gran, el més fascinant del film juntament amb el pare.

Finalment, hi ha la qüestió de la dificultat per etiquetar-la. La interpretació del missatge del film oscila des d’una faula clàssica fins a una espècie de matxembrat malaltís de sèrie b. Imaginar-se les situacions que s’hi arriben a veure sense haver-la vist és impossible. De fet, llarg del metratge acaben apareixent frases com Mare, hi ha un zombie al jardí o El cony es va apagar i la sala es va quedar a les fosques (que no semblen tenir massa relació entre elles ni amb una trama més o menys endreçada); i la gràcia és que ho fan plenament inscrites en un context i de manera absolutament coherent amb la trama i la situació dels personatges, creant un mix de gèneres que tan bon punt et pot fer riure de la desgràcia o plorar de l’absurd.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
No Comments »

A part de ser una cançó d’Els Amics de les Arts, Reykjavic és la capital d’Islàndia i on s’ambienta, en part, un thriller islandès d’allò més interessant: Reykjavik-Rotterdam. I des d’abans de veure-la ja em suscitava interès perquè, Islàndia, tot i ser, en teoria, un país europeu, relativament similar a la resta, és un cas realment especial. Es veu que a tot el país hi ha només 700 policies que no solen portar pistoles. I tan sols 137 presoners, així pel cap baix. Tot plegat per a uns 300000 habitants. Així doncs com pot parir un país amb taxes de criminalitat irrisòries cinema negre de qualitat? Sembla que això va com allò de que els sabater és el més mal calçat, perquè el buc insígnia del cinema islandès per aquesta temporada és una pel·lícula d’allò més rodona i que baixa a les foscors de l’èsser humà, però sense disparar un sol tret.

No sé aquest noir serà com el núvol de cendra, destinat a extendre’s per mitja Europa, però, realment, ha estat una sorpresa d’allò més grata (no com el núvol). Seguint amb la peculiaritat islandesa, cal pensar en que l’idioma en que està la pel·lícula s’assembla a ben poques coses que haguem pogut sentir abans (segons com sembla molt tolkienià) i que el punt de partida també és quelcom que aquí no es donaria. Es veu que, pel que a l’estat espanyol deuria ser un vodka de marca no-t’hi-fixis a Islàndia se’n paguen 32 euros al mercat negre a causa de les grans restriccions en la importació d’alcohol i dels impostos que el graven.

Partint d’això, hi ha tota una indústria de contrabandistes professionals que es dedica a la importació il·legal d’alcohol empescant-se estratagemes com si fossin els Ocean’s Eleven. La història comença amb el retorn d’un d’aquest contrabandistes al seu antic lloc de treball, tot creant suspicàcies amb el capità de la nau. Però si tot es reduís al microclima del vaixell, no aniriem bé. A terra queda un amic que no ha superat que el protagonista, en Christopher, s’hagi casat amb la seva ex-parella, un cunyat imbècil, una banda que creu que l’alcohol ja no és suficient i que es decanten per l’èxtasi (uns sicaris ben pirats i d’allò més tarantinescos)…

A això li podem sumar una fugaç estança a Rotterdam, absolutament descollonant i on les coses sembla que no poden anar a pitjor, amb un ritme narratiu bastant diferent al de les escenes de Reykjavik i molt proper a l’aire noir de les pel·lícules de Guy Ritchie o a la meva idolatrada In Bruges.

Unes interpretacions brutals ajuden a consolidar aquesta història rodona i d’allò més adictiva, talment la narrativa negra nòrdica, ara tan de moda. Ara bé, a diferència d’un Larsson qualsevol (no caieu en aquesta trampa de lloar-lo perquè està mort), el director Óskar Jónasson i el guionista Arnaldur Indriðason saben fer d’una bona història, una bona obra que no per crear suspens i ser assequible al públic descuida allò que cal demanar a una pel·lícula per a considerar-la de qualitat.

Una pel·lícula convencional i de génere, però no per això menyspreable. Imagineu-vos fins quin punt pixa alt que hi apareix un Pollock, de manera quasi anecdòtica i acaba absolutament menyspreat.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
3 Comments »

Resulta que la pel·lícula que ho està petat arreu es diu La nana, és xilena i l’ha fet un paio que es diu Sebastián Silva. I jo us dic: és mentira, no s’aguanta per enlloc, seran els 90 minuts més avorrits de la vostra vida i el director és un pijo de merda!

Bé, tan dramàtic no és. De fet, la pel·lícula tampoc és tan dramàtica, ni tan sols còmica ni tràgica. L’única interpretació possible del seu argument és alguna cosa similar al feminisme, a novel·la de la Rodoreda que retrata una dóna en situació d’infelicitat absoluta. I el director ha dit que no és així.

Si hi ha alguna cosa que mereixi la pena destacar d’aquesta cinta més aviat justeta seria el seu realisme desaforat, que es posa a la dutxa amb qualsevol, que mostra les interioritats i les sordideses d’absolutament tot. Simplement, no es renuncia a mostrar quelcom si es part del que, arbitràriament es vol mostrar. Aquesta càmera a l’espatlla omniscient es perd absolutament quan busquem coherència en la història que, té un principi, però no té un final rodó.

Ja sabem que el cinema no és la realitat. Si tothom no sap, perquè no fer el producte més digerible? Un tall quasi arbitrari de la vida d’algú no es pot passar a cel·luloide perquè si. Precisament per aquesta buidor quotidiana, crec que La nana aporta ben poc. Exercici de realisme? Diria que La nana és un matxembrat d’anècdotes d’un que es vol redimir de burgés i ara tracta de fer justícia a les dides, així, sense massa intenció, que es porta ser subtil. I no està prohibit inspirar-se en la realitat, però cony, com li vaig sentir dir a algú que la tenia prou grossa: no ens n’anem al cinema a avorrir-nos.

Per anar acabant, un punt que està encimbellant la pel·lícula és la interpretació de Catalina Saavedra. Deu ser bona, perquè sense ironies: el personatge de la Raquel fa venir basques… i almenys això és perfectament coherent amb la seva sordidesa. Costa identificar-s’hi i és una de les protagonistes més difícils del cinema dels darrers temps. Ara, una cosa és la complexitat d’una desquiciada i l’altra cosa una interpretació que contribueixi a una bona pel·lícula. I jo tinc molt clar que La nana no és Amélie.

Tags: Audio & Visual by Arcangelo
1 Comment »