Em ronda pel cap la idea de deixar l’esplai. No és res seriós, ni dic que ho faci, és que simplement hi penso. No m’hi acabo de trobar còmode. Sobretot perquè no m’agrada haver de demostrar que sento coses que no sento.
Les meves raons per acabar ficat en un esplai eren com a mínim ambigües, quan no obertament qüestionables. No sé si realment he sentit les ganes d’educar en el lleure. Les he sentit al cap, però no al cor (fent ús d’aquest tòpic pel qual el cor és el que sent i no pas la ment). Crec que és una forma molt correcta i positiva d’educar, però no la sento meva, possiblement perquè mai he tingut una vocació d’educar en general. Tinc tota mena d’arguments racionals que ho justifiquen, possiblement més que algú que hi creu amb el cor, algú amb una voluntat que no flaquejarà. Però no sento vocació. I em sembla hipòcrita tractar de demostrar que en tinc. Sóc fred i és una estupidesa ficar-me calefacció quan ja hi ha gent que la porta incorporada sense pagar ni un euro.
Quan estava a l’expectativa que em fessin premonitor era d’alguna manera per a agrair alguna cosa a l’esplai i per a guanyar un cert rang, sense cap objectiu concret, prosperar per inèrcia. No sóc el perfil de persona que es fica en aquestes coses: descregut i més aviat passota. Però ja llavors intuïa que l’esplai era un gran projecte, al cap i a la fi, d’admirar si que en sé. I bé, si he acabat arribant a monitor després d’una etapa de premonitor més aviat fugaç ha estat perquè he tractat que la meva feina fos valorada. Era i és una causa en la que, rere bastidors treballo a gust però en la qual em sembla que no acabo de destacar de cara al públic, amb els nens. Suposo que en un esplai o en qualsevol mena d’agrupació de lleure hi cal gent com jo, però moltes vegades em pregunto que m’aporta realment el meu rol. A mi personalment, més aviat poc. Grans moments, evidentment, però em manca paciència, empatia i bon cor per estar amb els nens. Em manquen algunes aptituds importants, que esperava aconseguir amb el temps i l’experiència, però la cosa més aviat ha anat a pitjor. Coses d’estudiar publicitat, suposo.
Després hi ha el tema de l’equip. Si que congeniem relativament bé, però en els més de dos anys que hi porto ja he apreciat alguna que altra picabaralla i em costa de treballar i conviure amb segons quines facetes de la gent. Suposo que per a aquesta mena de gent sóc una espècie de torracollons rebotat que canaltiza les seves frustracions amb activitats delirants a l’esplai que si no surten bé, s’acaba el món. Però aquesta gent per a mi són gent que no té en compte que hi som per alguna cosa i que la diversió sense més de l’equip no és l’objectiu primari de l’esplai (més aviat és una mena de residu co?lateral d’una activitat ben parida). En aquest aspecte, tinc la sensació que el meu model de diversió o d’oci no coincideix amb el d’una ampla majoria. I diversió pot voler dir un cap de setmana d’avaluació, un sopar o una broma a les colònies. No vull culpar a ningú i crec que és ben lògic que si una persona no es sent bé, és millor que marxi que no pas que ho facin quatre o cinc.
I per acabar, un detall força important, tot i que ficar-lo aquí incompleix la teoria de la piràmida invertida (que s’aplicava als articles periodístics): per mi l’ideal de persona, aquell infant que esdevingui alguna cosa a l’esplai, ha de ser fonamentalment un individu fet i refet, una persona crítica. Amb la disciplina (no és fèrrea, però és disciplina) i amb alguna mena de costums que hi tenim potser no estem pas treballant per aconseguir individus crítics. És clar, que encara no he llegit l’ideari del meu centre… I ara ja per trencar-nos del tot, una vegada, el director d’In vino veritas em va dir que l’escola i l’institut treballen per inculcar una disciplina i després ve la universitat que fa el possible per trencar-la.
I bé, ja està, simplement estic pensant en deixar-ho. Sempre he de justificar el que faig de manera racional. Doncs no, aquesta vegada és un desig, un pensament que en un petit percentatge surt del que he exposat fins ara. I en la resta, doncs… d’on sigui que venen els desitjos.
En qualsevol cas, dissabte que ve hi tornem, per si de cas.
Tags: Lleure educatiu, Vida i misèria by Arcangelo
1 Comment »
) de tota la feina que hem fet i de la que queda per fer. Una feina que, durant les colònies es converteix en quelcom realment dur, però que entomarem amb la consciència de que, per molt que la crisi hagi marcat una caiguda molt important dels participants o que haguem estat a punt de ser l’equip que va enfonsar l’esplai, ens segueix agradant, i molt, això que fem.
