Demà marxo de colònies fins al dia 28. 11 dies amb el grup en el que sempre he volgut estar des que sóc monitor, els joves, els més grans. No sé, per les meves habilitats, quin grup d’edat se’m dóna millor realment i he passat pràcticament per tots (menys els xiquets, els més petits, d’educació infantil). Tampoc sé si sóc suficientment tolerant com per suportar uns preadolescents i adolescents amb les dèries que els acompanyen (technogresca, Crepústules i potser m’agrades tu si però no), però són l’únic grup amb el qual es pot treballar amb certes garanties l’esperit crític i els valors com fa temps que m’interessa fer-ho.

En un altre aspecte, els problemes econòmics que havien qüestionat seriosament la continuïtat de l’esplai s’han pogut subsanar (posant-hi diners de fora) i gràcies a la indulgència de la casa on ens n’anem. Duent la contrària a tothom, que se’n va cap a la muntanya i a zones poc poblades, nosaltres marxem a Torrelles de Llobregat, a tan sols 20 quilòmetres del cap i casal.

El canvi de grup d’enguany suposa, entre d’altres coses, tornar a fer travesses durant les colònies. Com que ni jo estic en molt bona forma ni els del nostre grup són massa grans (tots són de primer any), aquesta ruta no serà gran cosa, però això no vol dir que no valgui la pena. Si m’he de decantar per algun punt en concret, seria sens dubte el cim del Puigvicenç que, a pocs quilòmetres del mar s’alça més de 500 metres i permet tenir una vista exactament així:

Panorama of El Baix Llobregat on CleVR.com

Aquesta panoràmica la vaig fer mentre preparàvem la ruta. I només el cim de l’iceberg (permeteu-me aquesta llicència ) de tota la feina que hem fet i de la que queda per fer. Una feina que, durant les colònies es converteix en quelcom realment dur, però que entomarem amb la consciència de que, per molt que la crisi hagi marcat una caiguda molt important dels participants o que haguem estat a punt de ser l’equip que va enfonsar l’esplai, ens segueix agradant, i molt, això que fem.

Classificat a: Lleure educatiu // 1 comentari »

Mentre una selecció estatal el sobrenom de la qual faria enfurir a més d’un senyor amb ulleres fosques i bigotet es proclamava campiona del mundial, jo vaig optar per aïllar-me dins una sala de cinema i veure Nothing personal una coproducció d’Holanda (ves per on) i Irlanda.

Podríem estar davant d’una nova mostra de cinema minimalista. I digueu-me excèntric o mancat de referències, però em venien al cap moltes comparacions amb The Road. I és que tot i retratar un tipus diferent d’amor (en un context absolutament oposat), les dues renuncien amb vehemència a la complexitat temporal i a la profunditat dels personatges per a convertir-se en referents universals. I l’ambient rural i la divisió arbitrària en capitols podrien arribar a recordar a Antichrist. Però suposo que és cosa d’haver-la vist a la mateixa sala que la darrera d’en Von Trier.

Aquí, una noia, l’Anne i un home més gran, en Martin (però no en sabreu els noms fins al final) escriuen amb els seus esquerps apropaments un tractat sobre la solitud voluntària, aquella a la que recorrem quan, ferits, el món ens supera. Una fotografia on té molta presència el camp buit dóna, si cap, encara més importància al component humà evidenciant aquesta solitud. Una Anne caminant per un Galway esquerp i ventós o en Martin eixugant-se els llavis després de veure vi són imatges imprescindibles en aquesta no-història. El buit del seu passat, que no es concreta més enllà d’uns quants indicis d’interpretació impossible fa que el trancurs del present sigui quelcom innecessari en explicar un apropament que no necessita el ritme.

Les interpretacions, com sempre que algú aposta per reduir la plantilla d’actors al màxim són delicioses i m’ha resultat un descobriment increïble la Lotte Verbeek, capaç d’arrencar una riallada a la sala canviant un somriure encantador per una mirada irònica, a part de que és maquíssima; una raó més per animar Holanda .

Ben curiós és com la directora, l’Urszula Antoniak, ha aconseguit que m’empassi una pel·lícula inequívocament femenina i que m’encanti. Es pot apostar per la introspecció, el sentiment i el preciosisme, però no per això caure en el mal cinema ni en la gasòfia sensiblera de certes directores (però també directors). Sense explicar-nos res personal, aquí teniu una pel·lícula que de ben segur significarà quelcom per tothom, de ben segur que, despullats dels nostres contextos, tots som més iguals del que creiem…

Classificat a: Audio & Visual // 2 comentaris »

Això de sobre és un títol prou impactant per retornar després d’uns dies de descans involuntari. Suposo que no estava d’humor per escriure res amb cara i ulls per què, entre altres coses, estic inmers en la preparació de les colònies d’enguany. Sí, aquest any venen contaminades per la crisi i en comptes de ser una solució als meus problemes (i als del món), enguany en duen més abans de marxar.

Un increment del preu respecte les colònies de l’any passat i la situació econòmica de les famílies que va camí de tornar-se endèmica han fet que no poguem cobrir les places que havíem promés. Això ha posat l’esplai en una situació econòmica d’allò més delicada, per no parlar de que no tots els monitors passaran els onze dies que marxem treballant amb els nens. Assistir a com l’esplai s’enfonsa no és un espectacle agradable. Hi ha lloc pel pessimisme. Molt. Tot el lloc que ocupen els nens que no han vingut aquest any. Però també hi ha temps de tractar de remuntar i de donar-ho tot i si la cosa s’enfonsa de veritat, haurem lluitat com els que més.

Aquest any, a més, em toca anar-me’n a fer una petita travessa durant les colònies, com un dels monitors dels més grans. Això implica recuperar un to físic que no tinc i que ja s’ha manifestat fins a dos ocasions: amb una deshidratació poques hores després del darrer post i amb un tall de digestió aquest dilluns. I això per no parlar del meu accident de bicicleta en el que, si un rampell instintiu no m’hagués fet intercanviar l’impacte contra un cotxe per unes rascades i cremades de mal veure, ara potser estaria escrivint això amb una palleta.

I això passava el mateix dilluns, després del tall de digestió, hores abans de copsar el buit econòmic de l’esplai i de veure com la gent sembla oblidar-se dels seus problemes si onze acròbates fan bé el seu número. La gent se n’oblida de tot. De per què fotre un tret al ministre, de per què atracar bancs o, de que el tutor del país no sap admetre que Catalunya ja és gran per fer el que li dóna la gana.

Una colla de jutges armats amb la veritat absoluta han decidit que allò que un poble va votar tres cops (mitjançant dos parlaments i un referèndum) és antidemocràtic (suposant que la Conystitució sigui garantia de democràcia, que ja és molt). No hi ha raons per la moderació… S’esperona la confrontació i el sentir d’un poble humiliat clama al cel. Però aquest poble es manifestarà demà, en un sol punt de tot el país sense possibilitats per part meva d’assistir-hi (no és ben bé el mateix però raó tenen els qui diuen que és una contradicció censurar el centralisme de Madrid i practicar-lo després amb Barcelona). De totes maneres, aquest poble només demanarà el caramelet que li acaben de prendre quan pel simple fet de sentir-se poble tindria dret a la bossa sencera.

En fi… ja veieu en tota aquesta desorganització que la frustració no és pas massa inspiradora, tot i aquell tòpic que afirma que s’escriu molt més glossant el desencís.

Classificat a: Vida i misèria // 3 comentaris »

Ahir, la vicepresidenta de l’estat espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega va dir que els veredictes del Tribunal Constitucionals sempre són certs. A mi, això, deixant de banda que un tribunal (que en teoria es dedica només a aplicar les lleis) pugui passar per sobre de dos parlaments i un referèdum, a mi em recorda a un altre que mai s’equivocava.

Big brother is always right

Si dos més dos són quatre perquè el sentit comú ens ho diu, la voluntat d’un poble no pot limitar-se per un marc legal. O falta sentit comú o a l’estat espanyol són més independentistes que jo.

Senyeres al balcó!

Classificat a: Política // 1 comentari »

-Estos monos, todos estos monos .[...] Se vuelven arrogantes. Nos sostienen la mirada. Hemos hecho mal en domesticarlos [...]

Ciertos sabios creen que esto es un acontecimiento científico. ¿Es que no ven a dónde puede llevarnos esto? Parece que uno de los chimpancés ha proferido injurias groseras.

-Lo que nos sucede era previsible. Se ha apoderado de nosotros una pereza cerebral. ¡Ya no más libros! Incluso las novelas policíacas han llegado a ser una fatiga intelectual demasiado grande para nosotros. No más juegos; a lo sumo, algún solitario. Incluso el cine infantil ha dejado de tentarnos. Durante este tiempo, los monos meditan en silencio. Su cerebro se desarrolla en reflexión solitária… y hablan. Poco, a nosotros casi nada, salvo para dar con desprecio una negativa a alguno de los hombres temerarios que aún se atreven a darles órdenes. [...]

He preferido ceder el sitio a mi gorila.

Boulle, Pierre, El planeta de los simios. Barcelona, Orbis, 1985. trad. Joaquín Rodríguez pp 130-131

No és ciència ficció. És Pierre Boulle narrant com la decadència intel·lectual de la humanitat va derivar en la seva degeneració com a espècie. I insisteixo, no és ciència ficció: és una puta profecia. Estem perduts. Al Planeta dels Simis, fins i tot, arribà un moment en que els humans esdevingueren sevents dels simis. I a la Terra, també.

PD (lapidària, Telecinco com a força còsmica):

El tiempo y los programas de esta casa [Telecinco] pondrán a todo el mundo en su lugar.

Jesús Vázquez en una frase caçada al vol davant la tele.

Classificat a: Cites, Societat // 2 comentaris »

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Després del curs acadèmic més dur de la meva vida (enrere queda el trepidant segon de batxillerat amb la pressió d’assolir una nota que no vaig ni olorar), puc dir que sóc mig llicenciat. M’he sentit molt frustrat i he hagut de fuetejar-me com mai per mantenir un ritme que ha flaquejat en diverses ocasions.

De fet, per aquestes baixades de pressió de la maquinària intel·lectual enllesteixo el curs tan tard, ja que he hagut de presentar-me a dues convocatòries extraordinàries i fer una defensa d’un treball més tard del que seria desitjable. És curiós que les dues assignatures que m’han tocat recuprerar són les dues amb les que més he après, mentre que, altres, simplement, s’han dedicat a colgar-me de feina completament desvinculada de la realitat en un exemle més de la decadència bolonyesa.

No se si sentir-me orgullós d’aquesta fita, ja que la majoria dels companys han fet el mateix que jo i alguns, a més, treballant o fins i tot estudiant altres carreres. I molts dels que s’han tret el segon de llicenciatura tot net no semblen esbufegar tan com jo un cop creuada la meta. Si s’hagués incrementat el nivell de dificultat, ells també el notarien. I és que, o bé que no arribo al nivell o que l’he perdut…

Hem arribat a un punt on determinades assignatures m’han arribat a alienar el que no està escrit i a col·locar-se per primer cop en la meva en el primer lloc del meu rànquing de fonts d’infelicitat (a vegades, per sobre dels embolics de faldilles, per increïble que sembli). També hem arribat a un punt on m’he arribat a passar 9 hores al dia davant l’ordinador, pencant com un cabró i on començo a odiar aquestes màqiunes que han estat la font del meu coneixement al llarg de quasi mitja vida. També he hagut de deixar de banda molts projectes perquè la universitat m’ha absorbit d’allò més i no només m’ha xuclat el temps, sinó les ganes de buscar més temps per altres coses. I renunciar a quelcom sempre genera frustració, que per a res ajuda a combatre la infelicitat ni el cansament.

Potser moltes coses són qüestió de la meva manera de treballar, erràtica, inconstant i poc disciplinada, que viu d’espurnes de modesta genialitat puntuals. No ho sé. Tampoc vull pensar com em trauré de sobre la mitja llicenciatura que tinc per davant. De moment, deixem que l’estiu em permeti recuperar l’alé i, sobretot, ser feliç.

Classificat a: Vida i misèria // 3 comentaris »

Un dia, en el trajecte de casa a la biblioteca, anava anava a fer una foto a una dent de lleó florida i un guàrdia de seguretat de la Vila Universitària (o això vaig jutjar pel cotxe en el que anava) em va indicar que calia un permís del rectorat per fer fotografíes. I això és l’únic que vaig entendre del que em va dir. Com que em la informació era insuficient (on i per què no es poden fer fotos?) i la meva sorpresa prou gran , vaig començar a estirar els fills de la gran farsa de putxinel·lis burocràtics que és la universitat per tal d’esbrinar si hi havia normativa al respecte, però no n’he tret tres (vaig enviar un correu a UAB Digueu i em van dir que li havien reenviat al cap de seguretat de la universitat; com que aquest no em va respondre, una setmana més tard, li vaig enviar el mateix correu, i com que encara no en savia res, em vaig adreçar al servei d’informació que em va informar que el cap de seguretat havia emprés els tràmits pertinents per a esbrinar-ho… toca-te-la).

A efectes pràctics i personals, consideraré que no existeix tal prohibició ja que la UAB té un concurs de fotos per als assistents a les sessions de portes obertes, la Vila n’organitza també i això no parlar que totes les meves pràctiques de fotografia s’havien de fer al campus per tal de que tots els alumnes estiguessim en igualtat de condicions. I si és delicte, ja poden començar a perseguir gent. Una pista.

Però mentre això passava, a la copisteria de la facultat em vaig trobar el següent cartell (que no he fotografiat per raons òbvies):

Està prohibit fer fotograries i gravar als centres i personal d’aquesta empresa privada. Océ.

D’explicar l’anècdota als teus amics sempre en treus alguna reacció dospuntzerista (gràcies, Korbus) com aquesta cita:

En EEUU algunas plazas públicas ya no lo son tanto gracias al copyright. El Ayuntamiento de Chicago impide hacer fotografías en parques donde se expongan esculturas. Si lo haces, la policía te informará de que “el parque tiene copyright”.

Bravo, David. Falsos dogmas. Madrid, Dmem, 2005. Copia este libro Capítol II [en línia]

I això sense oblidar que als transports ferroviaris està prohibit fotografiar-los (no sé fins quin punt s’extén la prohibició, però això aplicat a l’alta velocitat ens va boicotejar la foto de grup final del viatge a Madrid) sobretot a causa de conspiranoies terroristes.

En resum, estem inmersos en un furor fotografofòbic, que contrasta amb la naturalesa d’art assequible de la fotografia i la seva potencialitat d’esdevenir una evidència documental. Tota mena de justificacions, la majoria relacionades amb crims d’alta volada, la privacitat (que els llocs públics no tenen) o el copyright, fan que, a canvi d’una il·lusió de seguretat o d’una simple arbitrarietat, es capi la creativitat, la inventiva o les ganes de recordar que pugui tenir algú amb una càmera. De fet, els usos de la fotografia són força insospitats i mentre no facin més que restringir-se, no anirem enlloc. Per sort, sempre hi ha gent que no té por a les càmeres i que sap reconèixer que res és dolent en bones mans. I és que, avui, sense anar més lluny, m’he embarcat en una gimcana fotogràfica per tota Barcelona amb joves de diversos esplais de Lleida. I no se m’havia acudit mai emprar la fotografia com a comprovació de l’assoliment d’una determinada fita en una gimcana (en aquest cas, arribar a determinats indrets o agafar tants mitjans de transport públic com sigui possible).

El que més greu em sap és que, quan em van parlar de l’activitat, el primer que em va passar pel cap va ser que als metros no s’hi podien fer fotos Si de mi hagués depengut, gimcana enlaire. I tot plegat, pel fet de tenir en compte abans la legalitat estúpida que una bona iniciativa de lleure. Sort que n’hi ha que, tot i que les lleis siguin absurdes, no cedeixen ni un mil·límetre a aquest circ grotesc.

Classificat a: Societat // 1 comentari »

El panorama comunicatiu català ha estat pendent de les ereccions a Can Barça ha estat pendent fins al punt d’organitzar 4 debats entre els candidats per a un públic potencial de desenes de milions de persones quan el públic elector no arriba ni a les 200000. Fent un símil, és com si tota Catalunya estigués seguint amb passió les eleccions municipals de Tarragona, Lleida o Sabadell). És una crítica i acaba aquí, així que ara passo a la reflexió que m’ha suscitat aquesta trista anècdota.

Ja fa temps que m’atreu la idea del sufragi restringit. No com a res realment viable, sinó més aviat com una veleïtat que es perd en un indret a mig camí entre la teoria i la utopia. El sufragi restringit seria alguna cosa així com eleccions que impliquen a tota la societat (desplegament mediàtic absolut) però en les que només voten uns pocs (els socis). A les eleccions del F.C. Barcelona, la participació ha estat del 44,62% quan a les darreres europees no va arribar ni al 50% a Catalunya, a les municipals fa anys que no arriba al 60, a la consulta de la Diagonal es va quedar amb el 12% i a les consultes sobiranistes hi han fracassos de participació realment estrepitosos (igualment, no sé si aquestes dues cites electorals, en tant que referèndums s’hi podria aplicar la mateixa reflexió que a unes eleccions, però serveixen d’exemple). On hi ha la diferència? Que a les eleccions del Barça només es pot votar en un lloc: al Camp Nou, i en les altres conteses electorals ofereixen multitud de llocs i modalitats per exercir aquest dret. Així doncs, la participació a les eleccions del Barça ha estat substancialment superior a la d’unes eleccions normals.

A mi, se m’acut… És que si la gent paga o li importa el que vota, valora més el seu dret de votar? És una mica trist que el que et fa moure i t’implica és la gestió d’una empresa que busca donar espectacle i qualitat però només per guanyar més diners en publicitat i marxandatge, però no jutjaré la validesa de tot plegat més enllà d’això. Ara bé. Si als que no ens importa el Barça (no en som socis), no votem a les seves eleccions, als que no els importa la política, no voten a les eleccions comuns. Està clar que hom és lliure de fer el que li plagui sempre i quan es limiti a la seva llibertat, però… I si la manera d’incentivar el vot fos precisament restringint-lo?

No podriem crear un mecanisme en el que calgués donar quelcom, una credencial, una garantia del compromís de l’elector com a ciutadà responsable? De fet, la meva experiència com a monitor d’esplai m’assegura que la millor manera de controlar un nen conflictiu és donar-li responsabilitats. Se m’escapa el mecanisme psicològic que propicia això, però sentir que d’un mateix depenen coses i que s’han donat passos per assolir aquesta responsabilitat fa que es compleixi molt millor.

Si el soci del Barça vol el millor per al club al qual paga per pertànyer (sent com a seu, estima), un electorat format i implicat hagués tingut més probabilitats de fotre fora Zapatero i Aznar a les primeres de canvi i relegar els seus partits a la perifèria electoral abans no s’haguessin enmerdat en una pèssima gestió de la crisi econòmica l’un i en una felació amb ínfules imperialistes l’altre.

De totes maneres, aquest mecanisme fallaria el dia que s’assolís la societat perfecta i tothom tingués dret a vot, ja que potser , mentre el dret a vot l’ostentessin uns pocs, molta gent votaria per distingir-se socialment. I a més, sempre hi ha el gran error del sistema que ja he esmentat altres cops que n’he parlat: com distingir de manera objectiva qui vota i qui no? Doncs l’únic que puc dir és que fer pagar als votants una quota de soci elector és un mètode pèssim.

Classificat a: Política, Societat // 3 comentaris »

Esmentant la cervesa com a metàfora per a cosa freda es planteja una ambigüitat entre si em dirigeixo a una noia o a una mitjana de Voll-Damm. Crec que, fora de la qualitat qüestionable del text, això és un gran què… I amb paraules limitades donades prèviament (precedent): el joc d’imans Frigopoesia.

NB: Dónde bajan las braguetas pot voler dir que a la noia se l’estiguin cardant en un bany d’homes o que algú estigui miccionant el preuat líquid un cop metabolitzat.

Classificat a: Lletres, arts i cultura // 1 comentari »

No em considero massa de dretes. Però en no tenir cap prova d’això diré que m’espanta que amics, familiars o admirats optin per aquestes opcions. No sóc gens de dretes però l’esquerra mediàtica i sindical d’aquestes contrades em fa venir basques. Ja no és la demagògia de Cuatro, la manipulació d’El Periódico, un PSOE neoliberal, una ERC aburgesada i una ICV incapaç contra els que he carregat uns quants cops. Són els sindicats i la concepció que tenen avui de la feina i l’obrerisme.

El 29 de maig vaig patir les conseqüències de l’aturada de RENFE i mentre ho trampejava amb més fortuna que altres usuaris un pensament s’anava gestant dins la meva ment. I avui amb l’aturada de funcionaris que ha deixat potes enlaire la universitat he parit del tot aquest pensament: Té un sentit aplicar una mesura de protesta basada en la productivitat material en una societat basada en el sector serveis? Uns serveis que si que molesten a caps i accionistes si no es cobren, però que molesten molt més als usuaris que no els reben. I ja no parlem d’empreses o administracions públiques…

Anem a pams. La vaga és una mesura de protesta característica de societats industrials, en que les empreses perden automàticament diners si s’atura la producció i on els primers afectats són empresaris. Ara bé, en una vaga del sector terciari, qui primer la paga són els que el requereixen i els empresaris ho paguen més a mig termini (i si les vagues duren un dia, les pèrdues per l’empresa són mínimes).

I en el sector públic això ja és divertidíssim. La productivitat no afecta als caps o als buròcrates que poden prendre decisions que afectin als treballadors (en tot cas dimitiran, els cessaran i tindran un altre lloc amb condicions similars, més lluny de l’opinió pública o perdran les properes eleccions). Però el pitjor no és això. El pitjor és que, directament el concepte productivitat té ben poca raó de ser en un sector que no ha de cercar beneficis, sinó simplement servir al poble amb la major eficàcia possible. Salta a la vista que la idea d’aturar la producció en el sector públic és un absurd.

Però absurds més grans hi han. Durant les mobiltzacions antibolonya del curs passat em vaig plantejar la idoneïtat de la vaga però pel que fa als estudiants. Quin sentit té aturar les classes? Per mal fetes que estiguin sempre s’aprendrà més assistint-hi que no anant-hi (suposant que no hi hagi una alternativa sòlida acompanyant aquesta opció) i no té sentit renunciar a una activitat la renúncia a la qual només t’afecta a tu. Els estudiants no són treballadors i ni productors: són consumidors i com a tals, no consumir, només els perjudica a ells (sobretot tenint en compte que les classes s’aturen quan JA han pagat la matrícula) ja que no reben un servei determinat.

En qualsevol cas, que un col·lectiu de treballadors del sector serveis faci vaga acaba perjudicant a la seva imatge, perquè sovint els primers en patir-la són els usuaris, els clients o els servits. D’acord que la intenció és per a que es canalitzi aquesta ràbia cap a les instàncies superiors però és molt demanar. A mi mateix, si em fan perdre un tren (cosa que RENFE fa en vaga i en condicions normals), si em deixen tirat o si no puc estudiar a la biblioteca, la meva reacció serà cagar-me en la causa directa d’això i no faré l’esforç mental de culpar a les altes instàncies (que potser a mi particularment no m’han fet res).

La vaga és la solució fàcil, una sortida freudiana per no anar a les barricades ni exigir el que es demana (suposant que sigui lícit) amb els collons per davant. No m’agrada com he de treballar? Doncs no treballo! El raonament i la vocació de càstig a la burgesia que hi ha en aquest principi és pueril. Que la societat d’avui en dia no accepti la violència (de manera força hipòcrita, tot s’ha de dir) no vol dir que aquesta no sigui motora dels canvis. Però anem a la qüestió de fons. Estan en vaga perquè no volen que se’ls retalli la seva assignació com a treballadors assalariats? El vertader marxisme propugna l’eliminació del treball assalariat i la llibertat de l’obrer. Així doncs la vaga és la protesta dins del sistema per ser encara més del sistema. Això si que és consciència revolucionària!

Ja veieu que tot aquest poti-poti esquerranós de despatxet, míting corporatiu i calçotada és una farsa repugnant que en res ajuda als treballadors. I mentre continuïn fent vagues així, a més, aconseguiran l’odi i l’alienació de tota la massa social que, d’altra banda, podríem donar-los suport.

El meu pessimisme i la poca fe en la humanitat que demostro són comprensibles. Ahir em vaig acabar de llegir La Planète des singes i ja he vist clar que l’únic que podem fer és comptar els dies perquè els micos s’aprofitin de la dessídia i la estupidesa humana.

Classificat a: Societat // Afegeix un comentari »