Londres?
Publicat el 07 February 2010 per Arcangelo
«London?» «Yes, London. You know: fish, chips, cup ‘o tea, bad food, worse weather, Mary fucking Poppins… LONDON.»
«London?» «Yes, London. You know: fish, chips, cup ‘o tea, bad food, worse weather, Mary fucking Poppins… LONDON.»
La darrera adaptació al cinema d’una obra de Cormac McCarthy (abans ha caigut No country for old men) és una peça curiosa.
El director John Hillcoat despulla a la pel·lícula fins i tot de les referències temporals, que només es mantenen en vagues anclatges dels anys i a la successió del dia i la nit, i es centra en el camí dels personatges en un món absolutament hostil fins a punts inimaginables (privació total de la vida animal i vegetal), on ni tan sols importen les causes de l’hostilitat. A tot plegat, hi ajuden les interpretacions de Viggo Mortensen, Charlize Theron o Kodi Smith-McPhee (el nen, no el perdeu de vista!), de vertader manual i, fonamentals en un argument que no ens duu a res més en la seva absoluta simplicitat, banalitat i manca d’èpica (circumstàncies que no s’haurien d’entrendre com a negatives).
Precioses imatges apocalíptiques sembren el metratge aquí i allà en contrast amb el seguiment del pare i el fill. El metratge encara es sosté sobre una altra pota: els flashos als primers temps de la tragèdia, mentre creix el nen i la mare perd l’esperança. Tot plegat, si bé aporta informació a nivell humà, no aclareix en absolut les causes de l’increïble cataclisme que comporta incendis, terratrèmols i baixades dràstiques de la temperatura. De fet, quan la fi dle món arribi: ni profetes ni científics. Possiblement ens n’anirem a l’altre barri amb cara de Mr. Bean encuriosit, que acabarà volent dir “no som res”.
Resulta molt interessant el plantejament sobre la tenacitat, com si sobrevivís qui vol i no només qui pot. A The Road, el que marca la diferència és la voluntat. N’hi ha que es deixen perdre, com la mare, però n’hi ha que als seus mentits 90 anys, com l’entranyable personatge de Robert Duvall, continuen endavant. I en aquesta voluntat rau la dignitat de l’home per sobre de tot, en un món, on els homes que no s’han suïcidat, han caigut a les mans de caníbals. Ben curiós és doncs, com, encara, en la ment del nen hi perviu la moralitat i els conceptes de bé i mal, quan tot ha esdevingut un tràgic campi qui pugui, com demostra el seu pare despullant i abandonant un home que els ha robat (una de les escenes més dures de la pel·lícula).
En el gènere de les pel·lícules apocalíptiques, que són moltes, l’he trobat de les més realistes i completes, fins i tot té un breu moment zombi. En resum, sense que aparentment sigui una obra mestra, hom surt del cinema profundament conmocionat i amb una estranya sensació de solitud, com si costés d’assumir que, allò que hi ha al nostre voltant, són humans i que, a l’hora d’aquest judici final de la selecció natural que retrata The Road, no tindran pas desitjos de cooperació si de conservar la seva existència depén.
Aquest curs estic descobrint multitud de grups interessants, alguns ja coneguts, d’altres no tant. En qualsevol cas, un dels més rellevants són Els Amics de les Arts. Dilluns feien un concert gratuït a la sala Luz de gas i, després de sobreviure al pagament de 7 € per una puta ampolla de 20 centilitres de tònica, vaig assistir a un altre concert que està elevant el nivell musical de l’any a cotes inesperades per estar a principis de febrer.
Definir-los és, com ja és costum amb tothom que fa un producte allunyaat de la resta, complex. Però crec que val la pena intentar-ho. Si us heu de fer una idea de com sonen, diria que és alguna cosa així com Manel i Antònia Font, però transcendint les seves referències o similituds.
L’estil és totalment eclèctic. Ells diuen que és electro sub-pop d’autor i per fer-sen una idea ja va bé. Empren electrònica, instrumentació acústica o roquera sense fer escarafalls i els quatre integrants es reparteixen els versos, tot creant un mosaic sonor amb moltíssima personalitat.
Els temes de la seva música també porten cua i són un altre dels pilars de la seva diferenciació. Potser són un dels grups més cultureta del moment, amb humor absurd, temes costumistes i referents clars d’aquesta Barcelona moderna i de disseny… Diguem que les seves lletres, en molts aspectes es proposen extreure l’estètica d’on aparentment, no n’hi ha i que, tot sovint empren mecanismes tècnics i d’estil pràcticament en absolut desús, cosa que es pot apreciar a Deja vú (una cançó feta a base de gal·licismes), Exercici Seixanta (una al·literació gegant) i Armengol (feta a base d’expressions que esmenten animals). També destacaria com a la cançó 4-3-3 fan l’analogia entre lligar i la tàctica futbolística, dos temes dels quals tot el país n’enten i on tot el país la caga més del que està disposat a admetre.
Al concert d’ahir, a més, van demostrar que són uns showmans nats, enllaçant cançons amb històries d’alló més passades de rosca i passant-s’ho com a nens dal de l’escenari. Divertidíssima la introducció a Càpsules Hoi-Poi, amb Jorge Bucay, una carta en argentí i una petita llibreria de la Rambla pel mig; i per tenir en compte la interpretació d’El Código Da Vinci fora de programa. Em va agradar moltíssim la reinterpretació de Tren transiberià, totalment casiotone, i la fusió espectacular de hip-hop i capricis cultureta (l’al·literació que abans esmentava) a Exercici Seixanta, la veritat és que, després del mèrit que té la lletra, la interpretació l’enalteix encara més. No van faltar els himnes del nou disc: a part de la ja esmentada 4-3-3, també van caure Jean-Luc o L’home que treballa fent de gos, amb l’aparició estelar del muso de la cançó (la disfressa del qual està amagada per la foto que us he posat, disparada pel mateix que li va fer el book a la Maria Coma, Ibai Acebedo).
Els fans de Guy Ritchie i que, a més, en alguna ocasió hem llegit novel·les de misteri britàniques, no podiem perdre’ns aquesta fusió del britanisme més flegmàtic i del més desquiciat.
Una posada en escena impecable (a nivell de decorats, vestuari, bandes sonores) és el salt definitiu de Guy Ritchie el cinema comercial, i de quina manera! Com Tarantino a Inglorious Barsterds, Ritchie també perd una certa personalitat (i possiblement per les mateixes raons), aquella que generava tota mena d’experiments que minaven les seves cintes i feien impossible veure-les ben aclofat a la butaca. Ara bé, cal dir que ho fa en pro d’una època victoriana reinterpretada i de la que se’n capten tots els matissos (l’argument posa molt èmfasi en les tendències contraposades del cientifisme i l’ocultisme).
Assistim a una pel·lícula amb rerefons i una trama assequibles però a l’hora elaborades, de manera que l’espectador s’il·lustra convenientment sobre el que suceeix i no es sent tractat com un nen. La confusió que regna cap al final de Rock’n'rolla, per exemple, era un tret que feia les cintes de Ritchie recomanables però obtusses en molts sentits. I sembla que en certa manera, l’obertura comercial de la seva rúbrica inconfusible hi ha ajudat.
Una fotografia que mostra mil detalls (atenció amb la capsa al mig del carrer, totalment en la línia dels jocs de càmera d’anteriors produccions; o uns fal·lus escapçats en algun moment), uns efectes especials i algún que altre truc de càmera converteixen Sherlock Holmes en una obra clarament visual, sense que això vulgui dir que la dimensió literària es redueixi dràsticament: duels retòrics sense perdre les aparences però amb brillantor canalla als ulls, com si, en comptes d’en un saló elegant, tinguessin lloc enmig d’una tortura mafiosa o en un combat de boxa ilegal…
Interessantíssim Jude Law com a Watson i sublim redempció de Robert Downey Jr. com a Holmes… Els dos barallant-se al més pur estil bromance… com si fossin en House i en Wilson. Però això no fot puta gràcia, tenint en compte que aquests dos personatges de la postmodernor televisiva estan basats en Holmes i Watson.
Finalment, un dels punts més agossarats i que més m’han agradat del film són les hòsties. Fins i tot m’atreviria a dir que Ritchie proposa un nou model d’acció: lent, meditat i raonat contraposat al frenetisme d’alguns dels seus films anteriors. Hi han escenes de lluita (Holmes és, de sobte, un expert en arts marcials) que es veuen fins a dues vegades, una de les quals en deliciosa càmera lenta i, a més, explicada amb ets i uts. La veritat, trobo que és un tret molt distintiu i que no hagués estat de més repetir l’esquema un parell de cops més al llarg de la pel·lícula.
Sense que objectivament tingui un gran guió, ja que tot plegat tira més a una trama de dissabte per la tarda (una bona trama, però, eh?), és una cinta molt recomanable, perquè fusiona un tòpic amb l’estil inconfusible d’un autor. I potser aquesta dualitat d’estil i tòpics acaba sent com un duet Holmes-Watson, al que els espectadors no ens sabem negar.
Això és el títol d’una cançó de Joan Miquel Oliver. I el poso substituint el títol de la pel·lícula de la que em vinc a queixar perquè m’ha agradat ben poc.
Es tracta de La mujer sin piano, un retorn de les altes apostes del cinema espanyol a la mediocritat, a l’esperpentisme i al retrat d’un país que traspúa llard pels quatre cantons. En aquesta ocasió, Carmen Machi interpreta una dona descontenta amb la seva existència que decideix marxar de casa. Es tracta, doncs, d’un viatge frustrat a l’exterior que ens serveix de pretext per a viatjar a l’interior d’algú que no s’entén ni a l’inrevès. Ser realista i emocionar no vol dir renunciar gratuïtament a les convencions expressives. I deixar coses ocultes no és una bona estratègia si ni el director sap quines són aquestes coses. O almenys això és un missatge que vaig treure d’una de les meves lectures per a televisió.
La pel·lícula és una successió pretesament contínua d’escenes que, amb l’excusa del realisme evita una relació excessiva de les unes amb les altres. La trama en general, té un aire d’incongruència bastant acusat ja que, si bé se’ns presenta la Rosa com una mestressa de casa plana i despreocupada, després es revela un caràcter crític absolutament impropi de la seva condició.
L’autor ha volgut prescindir de diàlegs que haguessin estat molt necessaris per aclarir moltes situacions i aprofundir en les inquietuds de la Rosa. A mi em recorda a l’ús del silenci d’Edward Scissorhands, però cagant-la. Al cap i a la fi, la protagonista no és un ésser artificial, sinó que se suposa que és una desferra que tota la societat ha contribuit a crear.
Ara bé, aquesta incongruència, aquest passar del temps a ritme inconstant, em resulta típic de la nit. Sumant-ho a l’ambient kistch, de gent perduda i anònima que s’hi genera, crec que és un retrat impescindible de la situació que sovint es viu amb el transport públic, esperant-lo durant llargues estones. Una mescla de dessassosec i paciència que ens fan enfrontar a la nit amb un aire molt particular. Sóc incapaç d’anar més enllà en aquesta descripció, però són coses que s’entenen jugant a cartes a Balmes amb Consell de Cent a les quatre de la matinada, esperant un bus durant 45 minuts un dia que la nit de Barcelona no t’aporta absolutament res de bo o dormitant a l’estació de Sarrià després de la Telecogresca…
Molt interessant també la fotografia d’interiors (tot es veu a travès de portes) i, en alguns casos la d’exteriors, amb plans que tallen la figura humana per llocs inverosímils però amb un estrany sentit estètic. Costa discernir fins quin punt és una decisió tècnica o estètica, però potser és el punt més fort de la pel·lícula.
Tot i així, la impressió en general és força negativa: La mujer sin piano pretenia dir coses i, al meu parer, ha fracassat estrepitosament. No podia evitar acabar de parlar d’una cita així amb una darrera pega: la peça que obra, tanca la cinta i hi apareix pel mig, és absolutament desencertada. Si hi pareu atenció, em sabreu donar la raó. Però total, per un error més…
Això és Contes d’Storyville, en la seva nova versió, igual que l’anterior i amb tot el de l’anterior però amb domini propi. Vagi per endavant que em vaig estar mirant un domini .cat però que he deixat estar el tema perquè són caríssims.
En el trasllat i en la configuració del nou domini m’he carregat dues entrades que tenia preparades. Una era aquesta i l’altra, la següent que apareixerà.
Fa un temps ja vaig parlar de El Reno Renardo, un grup de metal destructiu del qual ningú en sabia res. Ara ja se’n saben moltes més coses. No han tret nou disc ni res per l’estil, però s’ha descobert el pastís. La seva història és curiosa, car no s’hauria de parlar d’un grup, almenys durant la seva etapa embrionària, sinó que es tractava d’una sola persona que, com que només es presentaven al públic gravacions, cantava i tocava tots els instruments. Aquest prodigi agraiu-lo a la tècnica moderna i a la creativitat d’en Jevo.
Però, amb la munió de fans que tenia el grup, ni aquests déu del metal s’ha resistit a fer concerts. En Jevo va reclutar en Mikel, en Joss i l’Ivan i va començar una època de glòria. I el dissabte 23 Barcelona esdevingué partícipa d’aquesta glòria
El concert va començar amb males vibracions. Tenien fama de no tenir massa carisma sobre l’escenari i, a sobre, amb l’eufòria de Cipote Ancho, vaig perdre les ulleres. Les vaig tornar a recuperar amb la magnífica i, amb la homòfoba i antigarrula a la vegada, No quiero ir al gym.
Ara, a partir d’allà, va ser una nit genial. Es van deixar la pell sobre l’escenari i no els hagués fet falta ni cantar, ja que tots ens sabiem les seves cançons perfectament. És el que té agafar una cançó de Paulina Rubio i convertir-la en la inquietud d’un home per fer de ventre (Ni una sola parada) o compondre un himne d’odi contra una cosa que tothom odia (Ctrl + Alt + Supr).
Van tocar les indispensables per a mi, com Hasta la polla, que només amb el seu inici paga:
Seis mil millones de humanos tal vez más y sientes que no hacen más que molestar… la gente en el metro es más fea de lo normal, olor a sobaco y a efluvio rectal
No ens oblidem de la magnífica balada-freak passada de rosca que és El bardo bastardo ni els mega-hits Espera farru, que me quito, El bogavante (que considero molt il·lustratiu de la creativitat d’en Jevo, que barrejar metal amb la cançó de l’estiu té trons), Camino Moria o Crecí en los ochenta.
Ens van regalar una cançó del nou disc (motiu d’il·lusió per tots i totes). Es diu En el Nardo i la van plagiar uns nordamericans que es feien dir Village People. Tanmateix, he de dir que es van descuidar moltes cançons indispensables com Toroturadores (Barcelona o Catalunya en general era el lloc idoni per tocar-les), Cien idiotas, Tu Hamster, Vomito o Fiesta palangana (totes sospitosament similars a cançons famoses de Duncan Dhu, Rammstein, Jarabe de Palo i Mägo de Oz, però que no us enganyin) o la magnífica primera part de Trilorgia. I això, perdonant-los l’obligatorietat de l’imprescindible Yonkis sobre ruedas o els zappings (alguna cosa així com APM-metal). Pel gust de tots els renardistes que ens vàrem congregar a la Mephisto (on per cert, la meva Isabrella va protagonitzar una curiosa anècdota de sospita d’alcohol clandestí) el concert va ser molt curt. I això que l’haguessin pogut allargar sense problemes perquè els faltava per tocar gran part de les seves millors cançons.
En qualsevol cas, me n’he endut molts bons records: una afonia que encara avui em dura i un setlist signat pels quatre membres que ara posa el Reno sobre l’escenari. I felicitat absoluta.
Fent una recerca bibliogràfica per un dels treballs més ambiciosos del curs (una recerca sociològica de tot a cent que tractaria de verificar si la gent tracta d’aparentar un nivell sociocultural superior), m’he topat amb un llibret interessant. Es titula Modernitat i postmodernitat, l’escrigué en Sergi Mas Díaz el 1991 i costa trobar-ne referències. I igual de desconegut que el llibre, és l’autor.
Ara bé, crec que és una obra dignar d’estar en qualsevol estanteria. Breu i escassa com és, dóna una llambregada ràpida a això que hom ha anomenat postmodernitat i en fa un retrat força recomanable. De moment, avui, parlaré de la postmodernitat en termes científics i de coneixement.
Mas planteja la postmodernitat com la decadència de la modernitat i no com un pas històric natural sinó com una tendència de la humanitat a evitar. I és que la modernitat és l’idealisme, el cientifisme, el temps de les utopies. Una de les raons més plausibles per aquesta decadència de la raó és la segmentació de la ciència i la manifesta impossibilitat de que una sola disciplina ho expliqui tot. Aquesta mateixa divergència, crea també situacions idèntiques explicades de manera diferent segons diverses concepcions teòriques i que Guy Lyotard anomenà diferend. A més, dins les mateixes ciències es van succeïnt diferents paradigmes que sovint es contradiuen entre si. Aquest fet provoca un relativisme generalitzat que només desenvoca a l’escepticisme i al nihilisme. No són les úniques raons però, Heiddeger, ja havia demanat una ciència no humana, no antropocèntrica, en la que s’evités el biaix de l’òptica humana. També cal recordar les teories en sentit contrari de l’escola de Frankfurt que s’inclinaven per una ciència més humana, amb fort esperit normatiu i amb ganes de posar èmfasi en el factor humà i en el camí cap a la igualtat abans que en la racionalització i en la maximització del benefici.
Aquest estira i arronsa, sumat amb el met que, ja que tan la ciència i la llei canvien segons el paradigma dominant, només es pot decidir que és científic i que és legal, ens duu de cap al relativisme. Per la postmodernitat, ni la ciència és un mitjà de coneixement vàlid ni la llei és apta per regular la moral.
A més, la modernització com a procés només és fruit del procés racional d’empresa i burocràcia. Políticament, la postmodernitat implica la mort dels ideals, la desideologització de les organitzacions i una tendència al pragmatisme. Els partits busquen governar sense proposar alternatives reals al govern, només un canvi de gent, que segueix tenint interessos en l’estabilitat i en l’eficàcia.
El més curiós de tot plegat és que, mirats amb lupa, els conceptes d’optimització, eficàcia o, fins i tot, raó, són nominalismes que no designen una realitat tangible sinó quelcom inventat pel gènere humà. I en nom de tot plegat, es cau en un capitalisme desaforat, irracional de tan racional com és, en una burocratització alienant. Al final, som presoners de la nostra pròpia lògica.
Properes entregues: art i moral.
Avui toca començar a parlar de la darrera cinta dels germans Coen pel final. Si el final de Burn after reading era més o menys bo, rodó, amb tendència a cloure la història, a la següent pel·lícula dels Coen Bros, la cosa és completament diferent: és un vèrtex allunyat, gens empassable i que, més que tancar, topa amb una història que flueix per la misèria de l’home comú, presentant-nos una tragèdia sense gota d’èpica: la de la mediocritat humana. Una tragèdia que precisament rau en el poc que fa o que pot fer l’home comú per evitar-la. En Larry Gopnik no fa més que repetir-ho: No he hecho nada.
La cinta comença amb un curtmetratge inicial, part de la mitologia jueva, que té una relació un xic críptica amb el significat de la cinta, però el cert és tot just m’atreviria a opinar en la direcció de que la gent que, de viure com viu, ja és morta. Ells ho saben i els que han seguit més que Coens jo, també. I si la veieu
En qualsevol cas, crec que altre cop retraten amb eficàcia algunes conductes humanes, tot mirant per sobre de l’espatlla, però amb proximitat. La barreja d’empatia, burla i el profund nivell d’estrés que de tot plegat en resulta encara em pertorba ara. Sempre desgràcies, sempre problemes i, a A serious man, mai solucions. I no per no cercar-les: drogues, diners, fantasies sexuals, religió… Però si t’has d’enfonsar, sembla que ho faràs igualment, mentre uns quants espectadors fills de puta es riuran de tu.
M’encanta també que triin actors poc coneguts que, en canvi, encaixen a la perfecció en el paper de gent mediocre i que no és capaç de res més que de queixar-se, que amb prou feines pot solucionar els seus marrons que ja n’albira d’altres a l’horitzó. Divertidíssim Michael Stuhlbarg protagonitzant la cinta i capitalitzant desgràcies.
És curiós, que una de les meves idees més fermes per a rodar un curtmetratge era la de fer una comèdia d’una profunda tragèdia personal vista de manera còmica… com a A serious man.
Per cert, si al llarg dels següents dies teniu problemes amb les imatges, veieu coses estranyes a la interfície del blog, no us funcionen els enllaços, no patiu, que l’estic traslladant i reacondicionant. Serà dur, perquè cal actualitzar enllaços a imatges i a entrades de nou.
En una societat com l’actual, en que les classes socials semblen no existir, us dono la clau per ubicar ràpidament un individu en una de les tres grans classes.
La pregunta és per tots la mateixa: En quina classe social et trobes?
El de classe baixa respondrà: Què és una classe?
El de classe mitja respondrà: Uff… És molt difícil, suposo que baixa.
El de classe alta dirà: On va a parar, si està demostradíssim que la nostra societat no té classes.
Aquesta entrada és una celebració de que hauré d’anar a la recuperació del juliol de Sociologia del consum. No sé perquè serà. Per tendenciós no, suposo.
Després de la primera entrega, en ve una altra amb grups de metal que canten en català. De moment, la recerca queda tancada i ja aniré publicant més entrades de la sèrie a mesura que vagi trobant més grups.
Edelweiss: se’m fa estrany que emprin una flor forana per a nombrar-se… i em fa ràbia que facin anar unes aletes com a logo… com jo al blog. És metal suau però molt fresc, un molt bon descobriment que té ganes de dir coses noves, com ben bé proven les seves bases agosarades. La veu té molta força, quan vol.
Myspace
Erm: Un us molt interessant de les guitarres i els teclats, així com una bateria contundent caracteritzen aquesta banda de Figueres amb un nom tan metaler com català. La veu potser és el pitjor aspecte, sense ser en absolut dolenta. Potser m’ho sembla perquè està un xic soterrada sota la instrumentació.
Myspace
Udol: nom tòpic del metal adaptat al català. Fundat pel traspassat baixista de Segle XIII (veure més endavant). És una música afilada i les veus són del Moreno del Metal, un paio que va guanyar un concurs d’Air guitar, el d’imitacions del Polònia i que ara participa a Buscant la Trinca. Un polifacètic.
Myspace
Segle XIII: La qüestió de la definició del gènere és ja complexa amb aquesta gent. De fet són la puta hòstia. Jo pensava que no hi havia res com Angizia. I a sobre, he descobert aquest grup que canta en català i amb una empenta d’allò més innovadora i trencadora.
Myspace
Setge: una música d’instrumentació greu i pesant que posa la nota més black a a aquesta entrega. La instrumentació és més assequible per a les orelles que la dels blackmetalers del nord d’Europa, vertaderes bèsties. Tanmateix, pel que veig, tot i que la música no hi apunta, les lletres són de caire més èpic, així que podriem trobar-nos en un cas atípic de viking metal català (el viking metal és metal escandinau, barreja de death, black i power, agafant els temes èpics d’aquest darrer).
Myspace
Relics: Un grup de metal gracienc, que ha escapat a tots els meus pocs fiables mètodes de recerca i que m’ha acabat recomanant el seu propi baixista, en Joan, en un comentari a l’entrega anterior. És un grup força complet, que si bé aparentment no sembla tenir molts artificis no es perd en floritures i té un estil força proper.
Myspace
Desitjaria fer constar tot el que m’ha ajudat MySpace i la pàgina web Himnes de nit que llista grups de metal basats a Catalunya (si bé amb un xic de desactualització). Salut i soroll!