Justifico la violència. I ho faig d’una forma convençuda, premeditada i no com a fi, sinó com a mitjà de destrucció i eliminació metòdica del sistema. El fi que persegueixo no és altre que la seva fi. I ahir vaig aprendre no pot haver diàleg si els dominants volen seguir dominant i que no hi pot haver pau si un dels dos bàndols té el monopoli de la violència i censura que l’altre l’empri. Som en un carreró sense sortida i cal tornar enrere.
A primera hora del matí del dia 29 vaig fer d’esquirol per assistir a una reunió on els becaris tenim torn de paraula obert davant de tot el departament. És una oportunitat pel lluïment i per justificar la nostra renovació o el nostre fitxatge definitiu. La reunió ha estat postposada en diverses ocasions fins que es va fixar, amb premeditació i traidoria pel dia de la vaga general. Després de patir aglomeracions al metro per arribar fins a l’oficina, descobreixo que la reunió ha estat anulada. Això, és violència: coaccionar o manipular vilment a algú per sumar-lo a la teva causa, la de la falsa productivitat i l’esquirolisme.
En algún lloc del país, a qualsevol hora del dia, s’executen desnonaments. Famílies privades del dret fonamental de la vivenda per la decisió d’un banc d’anteposar el benefici material al benefici humà. I el benefici econòmic no és ni tan sols un dret. El benestar social, en canvi, sí. Això, en paraules encertadíssimes de Francesc Riberta és bancdalisme. Per mi, que no sóc tan enginyós com ell, és violència.
A la Moncloa, alts tècnics ministerials espanyols ultimen uns pressupostos estatals que preveuen una reducció del 8% de la despesa militar però d’un 22% en educació, a part d’una amnistia fiscal que pràcticament incentiva el frau. Un país que prioritza l’exèrcit a l’educació ha de ser violent per força. Posar partides pressupostàries destinades a matar per davant de les destinades a pensar decanta la balança a favor de la violència.
A la tarda, a Plaça Catalunya un paio em taca la dessuadora de sang. És seva, camina erràticament i fuig del mateix que jo, del front d’antiavalots que, absolutament anònims i impunes rere les seves viseres aïllants de l’ètica. Això de la sang m’ho han hagut d’explicar, perquè no ho recordo. Rebo un cop molt fort a l’esquena que em tomba. No es que m’agafi a pas canviat ni desequilibrat, és que simplement una cosa més petita que el meu puny ha estat disparada amb prou força com per avatre’m a mi, que peso més de vuitanta quilos. Física pura: és una arma molt potent i se segueix fent servir per inflingir dolor. Això, també és violència.
A la nit, a la redacció d’algun diari creuen més rellevant els centenars de contenidors cremats que no els milers d’innocents reprimits o els milions de persones privades del seu mitjà de subsistència, la seva feina, a causa d’empresaris voltors i de banquers arribistes. Això és violència i també és ser idiota: un nen que amb prou feines parli sap que són més importants les persones que les coses.
De matinada, a la caserna, un cap de la secreta felicita un subordinat. Ha aguantat molt bé el tipus i la provocació d’aldarulls ha estat especialment eficient. Això és violència.
I arribats a aquest punt, queda clar que la violència no és un monopoli que l’estat administra amb cura i saviesa. La violència és una cosa que empra tothom, inclosa, potser, una minoria de manifestants i una majoria de policies infiltrats. De fet, l’empra el banquer quan et denega un prèstec i el seu banc està rebent diners del BCE, l’empra el periodista quan fa demagògia a favor dels anunciants del seu mitjà, l’empra el policia que m’ha disparat per l’esquena, a traició, mentre JA estava fugint. L’empra tothom menys tu i jo, els passerells, els que encara crèiem que tot tenia una solució consensuada.
Felicitats, senyors Botín, Rajoy, Mas, Puig, Montoro, De Guindos, Báñez. Ahir van crear un violent més, un violent que torna a citar a Francesc Ribera (que, per cert, no és violent) amb aquella frase que diu que quan es penja el sistema, s’ha de reiniciar. Desmuntar-ho tot, reduir-ho a cendres. Tan sols així queda espai per bastir quelcom que, almenys, ens faci pensar en el futur amb optimisme.
