Entenc que normalment no neva a Barcelona i que és fins a cert punt normal que el temporal d’avui (al que, havent tingut lloc en un 8 de març, ja triguen a batejar amb nom de dona: preciós però pertorbador en les seves conseqüències) hagi posat mig país a prop de la guerra civil.

Bé, no, no ho entenc. L’alerta i la precaució són raonables. La paranoia i la inoperància no. I no em cagaré un sol cop en els serveis d’emergència ni res similar, sinó que us faré una crònica absolutament subjectiva del dia d’avui en base a la crítica a una institució: la Universitat Autònoma de Barcelona.

Jo avui tenia classe a les tres de la tarda i m’hi he dirigit, ben xiroi, mentre el meu abric negre es cobria progressivament de clapes blanques humides que tendien a solidificar-se. Si, nevava. Però de ben segur que molta gent ja havia arribat al campus correctament, bàsicament perquè jo hi havia arribat a dos quarts d’onze del matí sense més problemes que els habituals (ja veus, cinc minuts de retard en alta velocitat i quinze en rodalia, RENFE conmigo, of course). És possible que algú no arribés i la universitat i qualsevol altra institució haurien d’haver funcionat a mig gas a causa d’això. Si hagués estat així, cap queixa.

Però no ha estat així. Ja he dit que la neu implica problemes amb el transport, però preguntem-nos com una institució que es vanta de tenir vora dos milers de persones dedicades a la seva adminsitració i gestió, professors a banda, a les tres de la tarda, sinó abans, ja tenia tancades la Biblioteca i la Facultat de Comunicació. Risc? De què? De que els treballasors no puguin tornar a casa? Si fins a les tres la neu no s’agafava! Posem agents a les carreteres i obliguem a tornar els que potser si que hi acaben dormint aquesta nit?

Sincerament i sense que s’interpreti com demagògia, crec que el capità ha de ser l’últim d’abandonar el vaixell i la tripulació no hauria de penjar mai un cartell on posi Estem naufragant, campi qui pugui. Em sembla patètic que s’empri una excusa com una nevada per sortir cagant llets de la feina per la por de quedar-s’hi aïllat, quan aquest perill és quasi major al camí de tornada. Molta irracionalitat disfressada de burocràcia, veig jo. Bars que no donaven dinars, alumnes que han fet el viatge fins a la universitat en va i fins i tot, treballadors que anunciaven que no hi hauria classe o àpats quan ells eren al lloc i a punt per fer la seva feina.

Aquestes situacions són comunes quan es donen consignes unitàries a complir perquè si. En aquest cas la consigna s’ha emés a tres quarts de dues, quan el CSEG (un d’aquests òrgans corporativistes i desconeguts que remenen les cireres), ha decretat l’evacuació de la UAB, tot anunciant-ho amb una nota de premsa brevíssima a la web oficial:

El Comitè per a Situacions d’Emergències Generals (CSEG) de la UAB ha activat el pla d’autoprotecció general del Campus i ha ordenat l’evacuació general davant les nevades que afecten la universitat.

I per la ràdio ja han anunciat textualment aquesta evacuació que no és tal, la qual cosa ha motivat una trucada de lògica preocupació per part de mon pare. A saber quanta més gent s’ha pensat que els estudiants de la UAB corrien algun perill. Per començar, la majoria ni han vingut, però les classes s’han suspès de manera absolutament unilateral, sense basar-se en un risc real, sinó basant-se en una previsible manca de personal (com a la majoria de llocs). A mi no m’han evacuat, fills de puta, m’han dit que no hi havia classe. Suposant que això sigui una evacuació (que potser semànticament ho és però no oblidem que quan els mitjans empren aquesta paraula es desencadenen drames humans) té ben poca raó de ser i no respon en absolut a una situació d’emergència (però si d’excepció), perquè segur que un dels tres professors que imparteixen cinema hi era per mirar de fer alguna cosa de profit. I dels cinc que imparteixen documentació després, segur que també n’hi havia algun. Tot això per no parlar de la manca de personal que fa que es tanqui la biblioteca (quan, precisament la de comunicació és una drecera natural dins el campus per evitar obrir-se el cap camp a travès i, segons com, un refugi per si la nevada apreta). I sí, el campus està evacuat, però a la Vila Universitària hi vivim uns 2000 opositors a persona, que suposo que consideren que estem segurs. Així que d’evacuació res de res. Quan imbècil…

Però suposo que per als mitjans és més urgent preocupar-se de sembrar l’alarma explicant històries de gent que patina amb el cotxe o que es queda aturada a la Ronda de Dalt que no pas tractar diagnosticar una paranoia generalitzada que mata més gent que trenta mil nevades.

I demà, també estan suspeses les classes amb un possible restabliment a partir del migdia. Tenint en compte la d’estúpids que campen pel món, em veig obligat a donar un consell dels més fonamentals, mitjançant la música de Frank Zappa:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Classificat a: Política, Vida i misèria // 3 comentaris »

Un dels títols més estranys que s’han passejat per les sales darrerament és Los hombres que miraban fijamente a las cabras, The men who stare at goats a l’original. I la veritat és que és una de les pel·lícules més eclèctiques que he vist darrerament, així com també més plurals i assequibles per a tothom sense dil·luir-se en convencionalismes i sense perdre una personalitat marcadíssima. Un cinèfil li trobarà un guió descollonant i ocurrent, un freak hi trobarà referències i un espectador sense cultura cinematogràfica hi passarà una molt bona estona. I tot plegat, de la barreja de l’exèrcit i la filosofia new age de l’obra de John Ronson… que a sobre relata uns fets reals: els anys en que l’exèrcit nordamericà va finançar una unitat que s’autoanomenava Exèrcit de la Nova Terra i que pretenia emprar tècniques pacífiques per a la guerra com la telequinèsia, les arts marcials (però aquelles que et permeten matar una persona amb un parell de tocs) o coses ja directament paranormals com travessar les parets o matar una cabra tan sols mirant-la fixament.

Que es tracti d’una adaptació a la gran pantalla no diu massa de l’originalitat de la cinta, però de tots és conegut que l’únic lloc on no saben que Hollywood ha perdut l’originalitat és a Hollywood. Però tot i no haver estat concebuda originalment per al cinema, canvien força coses respecte al llibre i el guió ha anat més enllà de la traducció del llenguatge literari a l’audiovisual i ha acabat generant una cinta memorable destinada a agradar.

L’increïble cartell de la pel·lícula, amb George Clooney (que també és productor), Ewan McGregor, Jeff Bridges i Kevin Spacey no decepciona gens ni mica. Tots quatre broden unes interpretacions no sé si creïbles o increïbles perquè sembla impossible que a una història tan absurda hi puguin posar la humanitat o la motivació que evidencien les fotos del cartell. A tot plegat, hi afegiria els gags del general Hopgood, interpretat per Stephen Lang (un que havia treballat a Avatar, toca-te-la) i a tots els soldats del campament a Iraq que apareixen al final. Senzillament genials. El mateix guió suposo que engresca a contagiar-se del bon rotllo i del valor humorístic de la trama i és també una causa de que pràcticament tothom la clavi.

Al llarg del metratge, se’ns explica la història a dos nivells: en els temps de l’Exèrcit de la Nova Terra i mentre en Bob Wilton el redescobreix i topa amb els que en foren membres. La narració del personatge d’Ewan McGregor dóna una curiosa coherència a una història atípica i hi posa un contrapunt entre innocent i mordaç que manté un pretés aire de seriositat divertidíssim, igual d’inexplicable que els moments de tendresa que l’espectador sent envers les cabres (uns animals lletjos de collons, siguem objectius) quan apareixen, la sàtira lisèrgica que barreja Burn after reading amb Natural born killers o la filosofia jedi amb el fracàs personal real (Ewan McGregor en aquesta cinta té molta gràcia si es té en compte que ell ja va fer d’Obi Wan Kenobi a Star Wars).

En general, crec que el guió de Peter Straughan, qui va adaptar el llibre al cinema, és el gran pal de paller de la pel·lícula ja que l’argument tampoc predisposa a grans lluïments tècnics i que The men who stare at goats es tracta del primer llarg del seu director, Grant Heslov. Tot i així, potser hem descobert or, qui sap. Al cap i a la fi, és ben possible que en Heslov tingués molt a dir ja que, juntament amb Clooney va escriure Good night and good luck i cal suposar-li un molt bon criteri. El duet Clooney-Heslov va trobar una bona història llavors i l’ha tornat a trobar ara… només em sap greu que en aquesta crítica no s’hi trobi tan clarament com n’és de recomanable aquest film que m’ha fet aplaudir-lo a l’uníson amb tota la sala i que m’ha dibuixat un somriure ben marcat a la cara.

Classificat a: Audio & Visual // Afegeix un comentari »

No és la mena de grup que m’agrada i no és la mena de música que m’agrada. Love of lesbian és un grup de so introspectiu, críptic i molt melòdic. I des que els vaig descobrir, fa ja molt temps, que m’entusiasmen. Me’n vaig perdre el concert de fa dos estius a Lleida (que, pel que van dir, van reunir ben poca gent), però aquest divendres passat s’hi van deixar caure i no m’ho vaig deixar perdre.

La luz se desmayó. I va començar un concert amb moltíssima canya i empatia que difícilment oblidaré, sobretot per l’entrega dels sis lesbians, en els que es nota que ja duen molt temps coent-se a foc lent sobre els escenaris. I la veritat és que el Cotton Club va bullir amb ells.

Dels Love, me’n fascina la seva capacitat de narració indirecta: tot el que el to de la veu, l’atmosfera de la cançó o un vers críptic poden arribar a explicar sobre una situació que tothom s’imagina diferent. Un grup que dedica cançons a coses com l’egolatria, als desequilibris mentals o fins i tot reinventa la mítica Space Oddissey de David Bowie amb Houston tenemos un problema, mereix ser tingut en compte i més. I no és només per la seva vessant més humorística sinó que la més introspectiva també dona moltíssim de sí: Carta a todas tus catástrofes (de regal al final de l’apunt) pot arribar a ser un himne personal i que no ens deixa en massa bona posició quan ens hi sentim identificats i la mítica Niña imantada és una al·legoria que tan aviat pot parlar d’una femme-fatale, com d’un amor absorbent i alienant, però gens literari.

De fet la meva gola encara està pagant les conseqüències d’un concert impressionant amb momentassos com un petó inesperat entre el guitarra i el cantant o una coreografia ben divertida però que ens fa celebrar  que hagin optat per la música i no per la dansa. I rabio de dolor a la gola, tot i que no em sabia les cançons més noves (amb l’excepció del super-himne  Club de fans de John Boy). Trobo que és un bon negoci, però: no tots els dies es veu un grup dissoldre’s entre la multitud  enmig d’un espiral d’aigua, cervesa i vi, ni arribes a sentir com algú, en un acord, una nota, un vers, ha experimentat alguna vegada aquella emoció tan curiosa que creies irrepetible. I això que el primer cop que els escoltes amb aquella veu lleugerament trencada i aquell guitarreig mig desganat sembla que hagin de ser el grup més avorrit del món…

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Classificat a: Música // 3 comentaris »

El bon cinema de la vella escola tracta d’exprimir-se comercialment a si mateix tirant de receptes que si bé continuen essent efectives no aporten absolutament res al cinema. Així és Invictus, nou treball d’un dels autors més admirables del cinema actual, Clint Eastwood.

Agafa una història humana (ells no diuen política), maximitza-la, idolatra-la, posa-hi música als moments claus i tens una obra memorable però que no resisteix a un anàlisi minuciós. Al cap i a la fi Invictus queda lluny de Mystic River o Million Dollar baby.

Potser un dels grans assos a la màniga del film era Morgan Freeman, però em fa l’efecte que no es troba còmode en el paper, i l’única explicació que se m’acut és l’edat, com si el domini sobre el seu cos i les seves expressions ja no fos el que seria desitjable per donar vida a un personatge que necessita de tans matissos. Matt Damon, l’altra estrella del repartiment se’n surt prou bé però tampoc brilla tant com per les nominacions que està rebent. Sincerament, a Invictus se li treu la música (suposo que un gran mèrit doncs, és aquesta inspiradora banda sonora ben dosificada) i les preses al ralentí i les escenes perden un 95% de l’emocionalitat. I els actors, tres quarts del mateix.

Destacaria potser les escenes de rugbi que, sense ser res de l’altre món, mostren una realització i un treball d’especialistes molt remarcable (i molt visible, gens anònim, com sol ser realment). Tot i així, fora dels estadis, la fotografia de la pel·lícula, en general és justeta i no combrega ni tan sols amb l’austera funcionalitat d’altres cintes d’Eastwood.

Potser l’únic que val la pena destacar d’Invictus és el valor moral d’una història que, al cap i a la fi, prové d’un llibre. No conec com és l’original i no puc jutjar la qualitat de l’adaptació, però la coherència i la força del personatge de Mandela al guió són plenament fidels a la Història en majúscules i a tot el que representa aquest home. Seria lleig menysprear les ensenyances d’en Madiva per una pel·lícula que no arriba on podria arribar.

Classificat a: Audio & Visual // 1 comentari »

En la segona entrega d’aquesta abstracta sèrie (llegiu l’anterior, si us ve de gust), abordaré les manifestacions artístiques de la postmodernitat i una interpretació genèrica. He trigat molt a continuar, però abans de fer-ho he visitat la Tate Modern i si bé les notes sobre la postmodernitat les tenia preses d’abans, crec que assoliré molt millor els objectius que em proposo ara més que no pas abans.

La clau de l’art postmodern seria, més que una manifestació concreta, la manera d’entendre’l. De fet, avui en dia coexisteixen una varietat de manifestacions impensable, així que no hi ha una manera de fer postmoderna, més aviat hi ha una manera de veure l’art. En això hi tenen força a veure les crítiques nietzcheanes, en les quals se’ns alerta sobre la manca de referències: el significat de qualsevol text no seria sinó un altre significant. És una postura escèptica i que, en certa manera impera a bastament en l’actualitat si bé no s’explicita. Tanmateix, en el procés crític d’una peça sovint hi impera el relativisme d’una llibertat d’expressió portada a l’extrem o l’acceptació de milers d’interpretacions possibles. A tot plegat, com ja dirà Derrida posteriorment, tota la tradició (que a priori ens permetria jutjar l’obra segons obres anteriors) no ens permet inferir distincions entre formes o gèneres literaris, i fins i tot ni entre ciències o lletres (l’obra filosòfica de Derrida és ben àrdua, com ja veieu en la radicalitat dels seus plantejaments). Tot plegat, sense tenir en compte que la crítica no és objectiva ni és una possibilitat en si de judici estètic.

A més, un element clau de l’art modern desapareix en el postmodern. I si no despareix, varia radicalment. Parlo del subjecte: el jo no està definitit, sinó que n’hi han molts. Hom té moltes personalitats i no és el mateix en una obra que en una altra.

Els referents de la postmodernitat són molt més variats que en qualsevol altre moment de la història de la humanitat. No es substitueixen els referents clàssics, cosa que ha caracteritzat algunes èpoques com ara el Renaixement. Tanmateix, en aquest cas, el record dels temps clàssics permet recordar què cercar i, en canvi, no oblidar que ja no es troba: l’home perd la fe en si mateix. Tractaré d’abordar una mica més aquest punt en la propera entrega, que versarà sobre la moral.

A més, el context no és una inspiració per l’obra ni aquesta l’esmenta: l’obra l’inclou sense cap mena de garbellament: no es cita, en forma part. Em ve al cap la meva recent lectura de l’impossible literari Berlín Alexanderplatz (que, tot i el que jo en pugui dir, està considerat una novela moderna) en la que s’insereixen a tort i a dret relats de la feina en un escorxador, fragments bíblics o parts meteorològics. A més, i d’això n’és un exemple la mateixa obra de Döblin, es perd el factor moralitzant de l’art i aquest passa a ser un exercici abstracte, sovint a la recerca de si mateix (l’art per l’art de les avantguardes).

Canviant de terç, un fet que cal comentar amb especial repercusió dins les arts visuals és la desaparició de la noció de paisatge. L’art modern el presentava com a record d’una realitat perduda per l’horitzó envaït pels edificis de les grans ciutats. En qualsevol cas, això es pot interpretar com una derrota o com un combat que encara té lloc, ja que segons l’escola de Frankfurt, l’art aguditza les tensions per a superar-les.

Tots aquests símptomes, més o menys abstractes però tots de caire ben general, són producte de la decadència burgesa. La punta de la llança de la modernitat va de capa caiguda i el seu concepte estètic, també. Eliminant-lo, doncs, no hi ha paradigma estètic perquè com diria Nietzsche no poden haver-hi referents. Però si no es pot jutjar estèticament, no hi ha manera de diferenciar l’art del medi. I si no hi ha diferenciació, no hi ha art possible. Per això, en teoria, el boom del disseny

Per parlar sobre aquesta difuminació de l’art, crec que l’exemple paradigmàtic són algunes de les obres de Duchamp (a la Tate n’hi ha una que no és sinó un tros aleatori d’una altra), i com que els apunts de classe que justifiquen les justifiquen són a Lleida, us deixo aquest genial curtmetratge de Jean Achache, que en parla:

Marcel from Reel 13 on Vimeo.

L’estil sembla tret d’una pel·lícula d’en Tarantino. I ves per on, que Pulp Fiction es considera un film postmodern… Així doncs, aquest curt passa a ser la llaminadura cultural que en l’anterior entrega era la imatge al·legòrica. A la propera, una cançoneta postmoderna…

Classificat a: Consciència, Lletres, arts i cultura // Afegeix un comentari »

… o el que és el mateix: Back from London.

De diumenge 7 fins al dijous 11 vaig campar per la capital de l’imperi britànic. Era una ciutat que volia visitar des que faig anglés seriosament i des que vaig tenir notícia dels seus museus i de la seva peculiaritat (Oxford St., Camden Market).

Durant 3 dies sencers he estat allotjat a l’Astor Hyde Park, alberg que recomano fervorosament. També, durant els 5 dies de durada del periple he tractat d’entendre el metro londinenc i he visitat quatre aeroports diferents (Girona, Luton, Stansted i Reus). Calculo que he pujat i baixat uns quants milers d’escales i caminat unes quantes desenes de quilòmetres. He ingerit menjar de totes les parts del món i el mínim de menjar anglés, una de les pitjors cuines del planeta. He vist la National Gallery, he anat amunt i avall d’Oxford St., he visitat el British Museum (que de British té el nom i els treballadors), Camden Town, l’Abadia de Westminster, la catedral de Sant Pau, la Tate Modern i he vist per fora el Big Ben, el Parlament, la Torre de Londres, i hem creuat, repetides vegades si calia, els diferents ponts de la ciutat.

Hem patit fred, vent i neu, així com d’aquesta duríssima epidèmia que converteix qualsevol viatger en un turista, susceptible de ser maltractat i estafat diferents cops, en un medi tan hostil com Londres, on la complexitat del metro dóna mil voltes a la del de Barcelona, on tothom vol que els compris a la seva paradeta, on les línies de busos es compten per milers i on un mapa ENORME és només de Central London…

He mantingut un dietari amb molt mala cal·ligrafia i poc rigor. No crec que en faci res més enllà de transcriure’l. Serà una altra font de records a la que acudir, si de cas.

Classificat a: Vida i misèria // 3 comentaris »

«London?» «Yes, London. You know: fish, chips, cup ‘o tea, bad food, worse weather, Mary fucking Poppins… LONDON.»

Classificat a: Audio & Visual, Vida i misèria // 2 comentaris »

La darrera adaptació al cinema d’una obra de Cormac McCarthy (abans ha caigut No country for old men) és una peça curiosa.

El director John Hillcoat despulla a la pel·lícula fins i tot de les referències temporals, que només es mantenen en vagues anclatges dels anys i a la successió del dia i la nit, i es centra en el camí dels personatges en un món absolutament hostil fins a punts inimaginables (privació total de la vida animal i vegetal), on ni tan sols importen les causes de l’hostilitat. A tot plegat, hi ajuden les interpretacions de Viggo Mortensen, Charlize Theron o Kodi Smith-McPhee (el nen, no el perdeu de vista!), de vertader manual i, fonamentals en un argument que no ens duu a res més en la seva absoluta simplicitat, banalitat i manca d’èpica (circumstàncies que no s’haurien d’entrendre com a negatives).

Precioses imatges apocalíptiques sembren el metratge aquí i allà en contrast amb el seguiment del pare i el fill. El metratge encara es sosté sobre una altra pota: els flashos als primers temps de la tragèdia, mentre creix el nen i la mare perd l’esperança. Tot plegat, si bé aporta informació a nivell humà, no aclareix en absolut les causes de l’increïble cataclisme que comporta incendis, terratrèmols i baixades dràstiques de la temperatura. De fet, quan la fi dle món arribi: ni profetes ni científics. Possiblement ens n’anirem a l’altre barri amb cara de Mr. Bean encuriosit, que acabarà volent dir “no som res”.

Resulta molt interessant el plantejament sobre la tenacitat, com si sobrevivís qui vol i no només qui pot. A The Road, el que marca la diferència és la voluntat. N’hi ha que es deixen perdre, com la mare, però n’hi ha que als seus mentits 90 anys, com l’entranyable personatge de Robert Duvall, continuen endavant. I en aquesta voluntat rau la dignitat de l’home per sobre de tot, en un món, on els homes que no s’han suïcidat, han caigut a les mans de caníbals. Ben curiós és doncs, com, encara, en la ment del nen hi perviu la moralitat i els conceptes de bé i mal, quan tot ha esdevingut un tràgic campi qui pugui, com demostra el seu pare despullant i abandonant un home que els ha robat (una de les escenes més dures de la pel·lícula).

En el gènere de les pel·lícules apocalíptiques, que són moltes, l’he trobat de les més realistes i completes, fins i tot té un breu moment zombi. En resum, sense que aparentment sigui una obra mestra, hom surt del cinema profundament conmocionat i amb una estranya sensació de solitud, com si costés d’assumir que, allò que hi ha al nostre voltant, són humans i que, a l’hora d’aquest judici final de la selecció natural que retrata The Road, no tindran pas desitjos de cooperació si de conservar la seva existència depén.

Classificat a: Audio & Visual // 1 comentari »

Aquest curs estic descobrint multitud de grups interessants, alguns ja coneguts, d’altres no tant. En qualsevol cas, un dels més rellevants són Els Amics de les Arts. Dilluns feien un concert gratuït a la sala Luz de gas i, després de sobreviure al pagament de 7 € per una puta ampolla de 20 centilitres de tònica, vaig assistir a un altre concert que està elevant el nivell musical de l’any a cotes inesperades per estar a principis de febrer.

Definir-los és, com ja és costum amb tothom que fa un producte allunyaat de la resta, complex. Però crec que val la pena intentar-ho. Si us heu de fer una idea de com sonen, diria que és alguna cosa així com Manel i Antònia Font, però transcendint les seves referències o similituds.

L’estil és totalment eclèctic. Ells diuen que és electro sub-pop d’autor i per fer-sen una idea ja va bé. Empren electrònica, instrumentació acústica o roquera sense fer escarafalls i els quatre integrants es reparteixen els versos, tot creant un mosaic sonor amb moltíssima personalitat.

Els temes de la seva música també porten cua i són un altre dels pilars de la seva diferenciació. Potser són un dels grups més cultureta del moment, amb humor absurd, temes costumistes i referents clars d’aquesta Barcelona moderna i de disseny… Diguem que les seves lletres, en molts aspectes es proposen extreure l’estètica d’on aparentment, no n’hi ha i que, tot sovint empren mecanismes tècnics i d’estil pràcticament en absolut desús, cosa que es pot apreciar a Deja vú (una cançó feta a base de gal·licismes), Exercici Seixanta (una al·literació gegant) i Armengol (feta a base d’expressions que esmenten animals). També destacaria com a la cançó 4-3-3 fan l’analogia entre lligar i la tàctica futbolística, dos temes dels quals tot el país n’enten i on tot el país la caga més del que està disposat a admetre.

Al concert d’ahir, a més, van demostrar que són uns showmans nats, enllaçant cançons amb històries d’alló més passades de rosca i passant-s’ho com a nens dal de l’escenari. Divertidíssima la introducció a Càpsules Hoi-Poi, amb Jorge Bucay, una carta en argentí i una petita llibreria de la Rambla pel mig; i per tenir en compte la interpretació d’El Código Da Vinci fora de programa. Em va agradar moltíssim la reinterpretació de Tren transiberià, totalment casiotone, i la fusió espectacular de hip-hop i capricis cultureta (l’al·literació que abans esmentava) a Exercici Seixanta, la veritat és que, després del mèrit que té la lletra, la interpretació l’enalteix encara més. No van faltar els himnes del nou disc: a part de la ja esmentada 4-3-3, també van caure Jean-Luc o L’home que treballa fent de gos, amb l’aparició estelar del muso de la cançó (la disfressa del qual està amagada per la foto que us he posat, disparada pel mateix que li va fer el book a la Maria Coma, Ibai Acebedo).

Classificat a: Música // 1 comentari »

Els fans de Guy Ritchie i que, a més, en alguna ocasió hem llegit novel·les de misteri britàniques, no podiem perdre’ns aquesta fusió del britanisme més flegmàtic i del més desquiciat.

Una posada en escena impecable (a nivell de decorats, vestuari, bandes sonores) és el salt definitiu de Guy Ritchie el cinema comercial, i de quina manera! Com Tarantino a Inglorious Barsterds, Ritchie també perd una certa personalitat (i possiblement per les mateixes raons), aquella que generava tota mena d’experiments que minaven les seves cintes i feien impossible veure-les ben aclofat a la butaca. Ara bé, cal dir que ho fa en pro d’una època victoriana reinterpretada i de la que se’n capten tots els matissos (l’argument posa molt èmfasi en les tendències contraposades del cientifisme i l’ocultisme).

Assistim a una pel·lícula amb rerefons i una trama assequibles però a l’hora elaborades, de manera que l’espectador s’il·lustra convenientment sobre el que suceeix i no es sent tractat com un nen. La confusió que regna cap al final de Rock’n'rolla, per exemple, era un tret que feia les cintes de Ritchie recomanables però obtusses en molts sentits. I sembla que en certa manera, l’obertura comercial de la seva rúbrica inconfusible hi ha ajudat.

Una fotografia que mostra mil detalls (atenció amb la capsa al mig del carrer, totalment en la línia dels jocs de càmera d’anteriors produccions; o uns fal·lus escapçats en algun moment), uns efectes especials i algún que altre truc de càmera converteixen Sherlock Holmes en una obra clarament visual, sense que això vulgui dir que la dimensió literària es redueixi dràsticament: duels retòrics sense perdre les aparences però amb brillantor canalla als ulls, com si, en comptes d’en un saló elegant, tinguessin lloc enmig d’una tortura mafiosa o en un combat de boxa ilegal…

Interessantíssim Jude Law com a Watson i sublim redempció de Robert Downey Jr. com a Holmes… Els dos barallant-se al més pur estil bromance… com si fossin en House i en Wilson. Però això no fot puta gràcia, tenint en compte que aquests dos personatges de la postmodernor televisiva estan basats en Holmes i Watson.

Finalment, un dels punts més agossarats i que més m’han agradat del film són les hòsties. Fins i tot m’atreviria a dir que Ritchie proposa un nou model d’acció: lent, meditat i raonat contraposat al frenetisme d’alguns dels seus films anteriors. Hi han escenes de lluita (Holmes és, de sobte, un expert en arts marcials) que es veuen fins a dues vegades, una de les quals en deliciosa càmera lenta i, a més, explicada amb ets i uts. La veritat, trobo que és un tret molt distintiu i que no hagués estat de més repetir l’esquema un parell de cops més al llarg de la pel·lícula.

Sense que objectivament tingui un gran guió, ja que tot plegat tira més a una trama de dissabte per la tarda (una bona trama, però, eh?), és una cinta molt recomanable, perquè fusiona un tòpic amb l’estil inconfusible d’un autor. I potser aquesta dualitat d’estil i tòpics acaba sent com un duet Holmes-Watson, al que els espectadors no ens sabem negar.

Classificat a: Audio & Visual // 2 comentaris »